Unitat, unitat...

Des de sempre, s’ha dit que l’independentisme només podrà vèncer la sagrada unitat de l’Estat espanyol si està unit. Només té possibilitats d’èxit si les diverses forces que es proclamen independentistes són capaces de mantenir la unitat. Avui, després dels grans èxits de l’1-0 i el 3-0 del 2017, però que els nostres polítics no van aprofitar per a la implantació de la República, ens trobem en una situació gravíssima. La repressió brutal de l’Estat espanyol, l’empresonament i exili dels nostres polítics i líders socials, l’actitud agressiva i trencadora de la societat que practiquen forces com Ciutadans, el creixement constant d’actes violents promoguts per l’extrema dreta i que no són perseguits... fan molt difícil, per no dir insostenible, la situació de Catalunya.

És precisament en aquesta situació que tothom, des de les entitats sobiranistes, partits polítics i, especialment, la gent del carrer, demana unitat. És l’única manera de sobreviure. Si es demana tant i s’exigeix la unitat és perquè avui per avui no existeix. Però, volem tots dir el mateix quan diem unitat? Té aquesta paraula una única interpretació? Clarament, no. Com a mínim, la unitat pot tenir tres interpretacions diferents. Per a alguns vol dir ajuntar totes les forces independentistes en un únic partit o moviment, des de la CUP passant per ERC, PDeCAT, JxCat, Crida Nacional... Els que interpreten unitat en aquest sentit volen que a Catalunya hi hagi, com a Escòcia, un únic partit independentista. Per a uns altres, com que veuen que el punt anterior no és possible, afirmen que cada partit o moviment ha de conservar les seves estructures i posicions polítiques, però que a l’hora de les eleccions han d’anar junts en una sola llista electoral. I la tercera interpretació d’unitat es refereix bàsicament a compartir un objectiu clar, a dissenyar un camí comú per a anar cap a aquest objectiu i, per a acabar, consensuar una estratègia.

Dissortadament en aquests moments cap de les tres interpretacions d’unitat són reals, però cal tenir esperances que l’última interpretació d’unitat serà possible i, segurament, efectiva a curt termini. A més, és la millor.

Sembla que la relació entre Puigdemont i Junqueras comença a concretar-se. Tot indica que van en el bon camí per a trobar la unitat d’acció i estratègica. Cal recordar que un és a Brussel·les; l’altre, a la presó, i que no poden parlar directament, ho han de fer per carta i per intermediaris. A aquesta gran dificultat se n’hi afegeix una altra. Junqueras parla en nom d’Esquerra i té tot el partit rere seu. Tots els republicans fan pinya amb l’Oriol. Tot el que diu l’Oriol és el que diu ERC. Però Puigdemont, en nom de qui parla? En nom de qui pot pactar una estratègia? És el mateix el PDeCAT, JxCat, la Crida, l’entorn de Puigdemont...? Segurament no. Per això encara es fa més difícil poder concretar una unitat d’acció, una unitat estratègica. Davant, però, de les dificultats, cal posar-hi imaginació, valentia i molta voluntat per a arribar a acords. El primer pas és que Puigdemont i Junqueras s’entenguin. I la cosa sembla que va per bon camí.