La fatalitat

Tot allò que va despertar el conegut com a procés català cap a la independència de Catalunya ens va tenir molt il·lusionats durant els anys previs al primer dia d’octubre de 2017. Semblava, literalment, que arribava la utopia, que junts podríem fer front a una dinàmica perversa i trucada des de 1978, la de l’Estat, i fundar simplement, perquè així ho volíem, una república més sana, justa, més d’acord amb els nostres ideals de cultura i societat. Vam tenir la suficient ingenuïtat, és a dir, la suficient llibertat d’esperit, per aspirar a fer una cosa grandiosa, sense voler preveure ni les dificultats ni les oposicions autoritàries, i és ben veritat que durant una llarga temporada vam treure el millor de nosaltres mateixos.

Van ser dies d’il·lusions, de germanor patriòtica; junts podíem plantar cara a un poder que es negava a escoltar-nos, a admetre la voluntat catalana de ser i d’autodeterminar-se perquè sí. Ens unia, per sobre de diferències ideològiques, d’orígens, d’irreconciliables maneres d’entendre l’economia, un afany comú: autodeterminar-nos d’una manera exemplar, pacífica i plebiscitària, que per fi posés el país a l’alçada de les seves més nobles ambicions. Això ens feia una mica cursis, s’ha d’admetre, participàvem d’un folklore populista i sentimental que potser no era estèticament magnífic, però que fet i fet era el més digne a què podíem aspirar. Tota manifestació de masses sempre és una mica de mal gust, però la catalana era la més decent que pot imaginar-se: milions de votants exigint votar any rere any, patriòticament contents, familiars i cantaires, i que quan per fi van poder votar, ho van fer en contra d’un Estat que va enviar les forces de seguretat a atonyinar-les sense pietat ni manies, cosa que va provocar, encara més, exhibicions de moralitat pública, que feien més admirable la voluntat popular.

Porres contra somnis; assots contra propostes; mordasses contra càntics; la llei del més fort contra la llei d’una majoria a qui se la vol reduir a ser una minoria humiliada, dubtosa, que des del ressentiment tingui temptacions d’usar la violència, perquè l’Estat es troba més còmode en un enfrontament contra la violència que contra els demòcrates. República contra monarquia parlamentària heretada d’una dictadura violenta que no s’ha volgut mai depurar.

Un estat té eines per resistir-se als violents, de fet, es crea precisament per això, per fer front a la violència informal, que és tota la que no porta el seu segell. Però no pot fer res contra milions de persones que contínuament exigeixen el mateix; arriba un dia que ha de tòrcer el coll, per bé que el dia pot trigar anys a presentar-se. Altres accions no violentes, com per exemple les pintades o fins i tot els avalots més o menys planificats, serveixen més com a demostració d’impotència que com a oportunitat d’acostar l’èxit a la causa que se suposa que defensen. La violència formal o informal no treu l’Estat de la seva zona de confort.

Tot això ha enrarit terriblement l’ambient social i polític. El bon rotllo cap al referèndum de l’1-O ha donat pas a una batussa gegantina: els exiliats, els empresonats, el muntatge d’una causa judicial inversemblant i sustentada sobre la hipòtesi de la violència, la desfeta, en definitiva, d’una idea republicana que de sobte es va desarticular, fondre, dissoldre en l’ambient com un perfum, sense que encara puguem arribar a saber qui ens va escatimar l’oportunitat d’assolir la utopia, o si realment era possible construir un nou país només perquè ho desitjàvem així.

¿Per què no tenim república, perquè l’Estat s’hi va oposar amb la violència o perquè no hi havia ni pla ni voluntat d’executar-lo assumint tots els riscos personals i patrimonials per part del sobiranisme? Aquesta pregunta ens tindrà entretinguts durant unes quantes dècades, em temo. Ni els mateixos protagonistes d’aquells fets es posen d’acord. Sembla que es vol preservar el resultat de l’1-O, però fins quan? Serviran aquells resultats d’aquí a una dècada, o d’aquí a cinc anys?

De moment, estem en un racó del ring, comptant les estrelletes que els cops de l’Estat han provocat a la nostra visió republicana. Tot això s’ha omplert de retrets i d’un sectarisme de la impotència, on les paranoies es mesclen amb les hipòtesis i les poca-soltades fan paret amb la necessitat d’un ordre, una convivència i un pressupost. Aquella unió va fer que el somni semblés a prop, per bé que potser mai no va deixar de ser una llegenda que ens explicàvem a nosaltres mateixos amb la intenció de distreure’ns de la fatalitat de continuar sent espanyols.