Un país de tercera?

Quinze dies després de la nevada del passat 8 de març encara es deixen sentir els seus efectes en algunes comarques de Girona i Barcelona. Si no fos un acudit fàcil podríem dir que plou sobre mullat ja que, com diu l'amic Jordi Grau, la reiteració de l'excepcionalitat la fa esdevenir normal. I potser sí, en un clima com el nostre, les precipitacions irregulars i, a voltes, sobtades i molt intenses, i les sequeres, són un component habitual. Llavors, el que no està en absolut justificat és l'escassa capacitat de resposta de les empreses elèctriques i de les institucions per fer front a esdeveniments que han acabat per formar part de la normalitat. Ras i curt, no pot ser que cada cop que plou o neva una mica més del compte el país es col·lapsi i pateixi una sotragada de la qual triga setmanes a recuperar-se. Apuntem algunes reflexions.

En primer lloc, la resposta del govern sembla haver estat més àgil que en ocasions anteriors en allò que estava a les seves mans: desembussar la xarxa viària de vehicles atrapats per la nevada i deixar aquella en condicions per restablir el trànsit. Tanmateix, hi ha hagut greus mancances de comunicació i, sobretot, de sensibilitat amb la població afectada per la manca de subministrament elèctric. Les primeres enquestes posen de manifest que la resposta sobre el terreny dels ajuntaments i dels tècnics i operaris municipals i àdhuc d'Endesa, i dels bombers i dels mossos, ha estat molt més ben valorada que no pas l'actuació dels responsables de les conselleries implicades i, per descomptat, d'Endesa. En suma, la desafecció respecte a les institucions és proporcional a la proximitat d'aquestes, la qual cosa tradueix en negatiu la sensació que donen els nostres dirigents d'un creixent autisme polític. I aquesta és una percepció transversal que va més enllà de les ideologies i de les opcions electorals, com demostra el manifest signat per més de 150 ajuntaments de tots els colors i combinacions possibles.

En segon lloc, l'actitud d'Endesa voreja la befa sobre un país que se sent menystingut per una companyia que obté sucosos beneficis amb el subministrament d'un servei públic. Paguem ara les conseqüències d'una privatització precipitada i sense les necessàries garanties sobre el manteniment de la xarxa i la seva actualització, perquè el que la nevada ha deixat al descobert és que les infraestructures no són les adients i fallen davant una inclemència meteorològica que ha deixat d'ésser excepcional quan es repeteix una i altra vegada en pocs anys. En suma, el que falla no és la meteorologia sinó la xarxa elèctrica. La projectada línia d'alta tensió, la MAT, podria pal·liar els efectes de futures nevades si serveix per mallar millor la xarxa de mitjana i baixa intensitat de les comarques de Girona, perquè els efectes més greus s'han produït en les conduccions de mitjana i baixa tensió, que són les que donen accés a la xarxa.

En tercer lloc, el que s'apunta en l'apartat anterior no és, òbviament, responsabilitat del govern. Això no obstant, cap govern no hauria d'oblidar que la percepció que té el ciutadà de l'Estat no són les teories que trobarem en els manuals de ciència política o de dret constitucional, sinó quelcom molt més planer: l'Estat és qui ha de garantir que quan hom pitja l'interruptor de la llum s'encenguin les bombetes, que quan obri l'aixeta surti aigua, que el tren, el metro o l'autobús circulin, que els alumnes puguin accedir als centres escolars, que el telèfon tingui línia, etcètera. I tot això amb independència que els serveis estiguin privatitzats o no.

En quart lloc, la nevada caldria prendre-la com un avís per a navegants, sobretot pels seus efectes a mitjà termini, perquè la neu ha trinxat els boscos i les branques i els arbres caiguts són el combustible que pot cremar el país aquest pròxim estiu. En aquest sentit, la tasca per fer és immensa i amb prou feines queden un parell de mesos per desactivar el perill de futures catàstrofes. Esperem que les recomanacions de la comissió parlamentària sobre l'incendi d'Horta de Sant Joan serveixin per a alguna cosa més que per visualitzar, patèticament i a costa dels bombers, la política del tot s'hi val.

Per últim, és vergonyant intentar desviar l'atenció de les responsabilitats de tot el que ha succeït carregant contra l'actitud de Mònica Terribas en l'entrevista que va fer al president de la Generalitat, José Montilla. Aquest, que sens dubte ha estat aquests dies molt més a l'altura que alguns membres del seu govern, va respondre tal com s'esperava del màxim responsable polític del país, i Mònica Terribas va fer, un cop més, la seva tasca aplicant tot el rigor professional que la caracteritza i com cal esperar d'un periodisme lliure i independent. És legítim discrepar de com va anar l'entrevista –quedi clar que no és el meu cas–, però és inadmissible caure en l'insult i en actituds misògines que desqualifiquen políticament qui les profereix. Sense embuts, el que sembla que alguns no paeixin de la directora de TV3 no és la seva indubtable professionalitat, sinó el fet que sigui una dona qui ocupi aquest càrrec. Lamentable.

No, certament, ni per potencialitat econòmica i social, ni per nivell de vida, no som un país de tercera, però a voltes, com quan neva o plou més del compte, els ciutadans se senten tractats com si ho fossin.