‘La Bella Dolores’

El patri­moni artístic de Llo­ret té tres obres musi­cals que des­cri­uen i per­pe­tuen el per­fil tra­di­ci­o­nal i històric de la població i de la seva gent, d’abans de l’època turística. Per ordre cro­nològic, són l’òpera Marina, del músic Emi­lio Arri­eta (1823-1894), amb lle­tra de Fran­cesc Cam­pro­don (1816-1870), estre­nada a Madrid com a sar­su­ela el 1855 i trans­for­mada en òpera el 1871, amb text afe­git per Enri­que Ramos Carrión (1845-1915); la suite simfònica La festa de Santa Cris­tina, de Joan Bap­tista Lam­bert (1884-1945), donada a conèixer per la Banda Muni­ci­pal de Bar­ce­lona el 1935, i La Bella Dolo­res, amb música de Mel­cior Mon­tero Vert (1880-1971) i lle­tra de Joan Bap­tista Ber­nat i Esteve Fàbre­gas, que va inter­pre­tar-se per pri­mera vegada el 1944. De tant en tant i depe­nent de les pos­si­bi­li­tats econòmiques, alguna enti­tat o la ini­ci­a­tiva muni­ci­pal fan pos­si­ble la recu­pe­ració d’alguna d’aques­tes peces. La Bella Dolo­res va ser tor­nada a posar en escena l’any 1999 per la con­fra­ria de Sant Elm i ara, per ini­ci­a­tiva muni­ci­pal, ha sor­tit al pro­grama de la festa major d’hivern del 2018, els dies 15, 17 i 18 de novem­bre. Així com en les repre­sen­ta­ci­ons de Marina i en les inter­pre­ta­ci­ons de la suite La festa de Santa Cris­tina els llo­re­tencs són sem­pre uns mers espec­ta­dors, a La Bella Dolo­res hi ha, cada vegada, una mas­siva par­ti­ci­pació escènica dels indígenes, que sen­ten l’obra ben seva. Alguns encar­nen els papers més des­ta­cats i altres for­men part del cor o de les com­par­ses que s’hi afe­gei­xen. Aquesta vegada, però, ha aga­fat la batuta –mai tan ben dit– el músic bla­nenc Joan Casas, de llarg i pres­tigiós currículum, i ha donat a les ins­pi­ra­des melo­dies de Mon­tero una volada més ambi­ci­osa. En l’esce­no­gra­fia s’ha comp­tat amb el direc­tor gironí Martí Pera­fer­rer, que ha sabut actu­a­lit­zar l’esce­nari sense allu­nyar-ne del tot el tipisme o l’evo­cació loca­lista, del cafè dels pes­ca­dors, arran de platja. S’ha tro­bat un punt d’equi­li­bri excel·lent. Per a les gene­ra­ci­ons joves, cada repo­sició d’una d’aques­tes obres és una sor­presa. És com un retorn a un pas­sat recent del qual han sen­tit a par­lar però que no han vis­cut, i per això convé, de tant en tant, exhu­mar lle­tres i par­ti­tu­res, per man­te­nir el pòsit de la nos­tra per­so­na­li­tat pai­ral. I en aquests moments tar­do­rencs, quan la presència turística és, només, tes­ti­mo­nial i els llo­re­tencs, menys enfei­nats, es pres­ten a fer intros­pecció en els temps pretèrits, unes pin­ze­lla­des d’història viva no hi són sobre­res. És una manera de man­te­nir l’essència.