Fusions

Tornem-hi amb Rosalia, la jove del Baix Llobregat que ara fa furor i que ha guanyat un Grammy amb una cançó o un disc que es diu Malamente. Per haver-ne parlat en un anterior article que vaig titular “Catalans universals” Aleix Renyé, el nostre home a la Catalunya del Nord, m’escriu: “No crec que ningú posi en dubte que Rosalia Vila sigui catalana. El debat és considerar, o no, que el flamenc és cultura catalana. Si fos així, també ho haurien de ser el jazz, el rap o les muñeiras que es fan a Catalunya, crec.” Li responc que Tete Montoliu no va parar de crear i interpretar jazz. No he sentit mai ningú negar la catalanitat de la seva producció, ningú que hagi discutit el seu nom entre els músics catalans. Tete, que era invident, tenia una frase fabulosa: “Quan em miro al mirall soc negre.” Era jazz pur, el seu? No hi entenc prou. Menys de flamenc. En tot cas ens devem trobar davant un jazz i un flamenc embastardits, xarnegos, si se’m permet. Gloriosament embastardits i xarnegos, si orelles més fines que les meves els han cobert de premis i lloances. El secret es deu haver d’anar a trobar en la paraula “fusió”. Rosalia “fusiona”. També ho fa Maria del Mar Bonet, citada a l’article, amb acords i articulacions vocals d’origen arabesc i ningú no li discuteix la catalanitat, igual que a Tete.

L’adverbi malamente és correcte en espanyol però els catalans considerem que, com si fos “paleta” o “raxola” és una catalanada introduïda al castellà que es parla a Catalunya. ¿I si la Rosalia ha pensat que malamente era un catalanisme, una “fusió” més? Les cases catalanes han estat aixecades a base de molts paletas i raxolas.

Es mira al mirall i es veu flamenca. Però sempre serà Rosalia Vila Tobella de Sant Esteve Sesrovires, com Tete Montoliu Massana era blanc i de Barcelona. Molts catalans d’origen andalús que parlen en castellà, van al seu poble i no els entenen. Fan un zapateao, i els d’allí es pensen que és una sardana. És que parlen i ballen “en fusió”. Hi ha el flamenc del Baix Llobregat com hi ha el rock tarragoní o gironí o El cant dels ocells, una nadala adaptada als funerals de tot el món.

En la poesia de Joan Oliver Noè, el patriarca bíblic interpel·la Déu en ple Diluvi: “I mentrestant els peixos se la campen;/ jo tampoc no m’explico el privilegi.” Als pintors, escultors, compositors, científics o cuiners catalans els concedim una comprensió que neguem als que s’expressen amb paraules o cants. I si hi ha entre ells un malànima? I si hi ha un anticatalà furibund? A més: que no hi ha fusions molt celebrades i degustades als fogons catalans? Jo soc pujolista, ja ho saben. ¿La Rosalia divulga Catalunya, una part noble i creativa de Catalunya pel món? Peix al cove, Creu de Sant Jordi i catalana universal.