L’escopinada més eixuta

“Ara no penso pas dedicar-me a fer l’anatomia del gargall”, va rebotir-li el ministre Josep Borrell al periodista que li’n demanava detalls després d’haver patit la presumpta escopinada. Si de debò va existir, deu ser la secreció ofensiva més eixuta i silenciosa de la història. Res a veure amb la sorollosa i llefiscosa sessió parlamentària que va precedir l’incident. La pregunta del periodista, però, era pertinent: L’invisible autor del gargall que tant va irritar el ministre desinfectant es va escurar la gola abans d’ejectar-lo? Va emetre algun esgarip propi d’aquesta mena d’expressions salivals? Res d’això s’aprecia al vídeo on veiem desfilar els diputats republicans davant Borrell, dret a la tribuna, assaborint la retirada independentista després que la presidenta de la Cambra, Ana Pastor, ordenés l’expulsió de Gabriel Rufián. Al cap de la (també presumpta) diplomàcia espanyola només li faltava la túnica imperial i el dit gros cap avall per dotar l’escena amb l’èpica del circ romà. La veritat és que darrerament el Congrés s’assembla més a un circ que a un hemicicle, però ningú amb dos dits de rigor pot assenyalar els diputats catalans com als principals estimuladors de l’espectacle. Ells, que treballen sota el ruixat constant d’insults i de crits provinents dels escons del PP i de Ciutadans. Ells, que fins ara s’havien de sentir a dir colpistes sense l’empara de la presidenta que tant s’esgarrifa amb els discursos contundents del diputat Rufián. N’hi ha prou de repassar la sessió per comprovar fins a quin punt es volia fer pagar justos per pecadors, sobretot el moment en què la senyora Pastor ha de fer callar primer els diputats populars per poder fer callar tot seguit Rufián.

Sí, és veritat, dimecres passat al Congrés dels Diputats va existir una escopinada. Va llançar-la presidenta de la cambra, Ana Pastor, damunt la llibertat d’expressió, aquest bé cada vegada més escàs en aquesta tan deteriorada democràcia espanyola.