Full de ruta
Supremacisme paranoide
La independència de Catalunya era un projecte polític legítim, pacífic i democràtic, mentre era minoritari. Ara, amb majoria parlamentària i a tocar de la majoria social, és una amenaça real i l’esforç per criminalitzar-lo és diari. De pacífic ha passat a violent, de democràtic a colpista i de legítim a supremacista. Te nassos inventar-se una violència que només ha exercit la policia espanyola; té delicte que parlin de colpisme aquells que mai han denunciat la il·legitimitat del govern de Franco, ni la de la monarquia borbònica restaurada pel dictador; però si hi ha una acusació directament ridícula és la de supremacisme. L’independentisme no propugna que els catalans siguin superiors als espanyols en res, simplement defensa la creació d’un estat català independent, perquè rebutja un Estat espanyol que sistemàticament li ha anat a la contra i perquè aspira a fer les coses millor, per exemple en la defensa dels drets humans, en la pràctica dels valors de la democràcia, en la més clara separació de poders, en el rebuig de la monarquia borbònica i en tantes coses més. L’independentisme és plural i divers des del punt de vista social, econòmic, ètnic, lingüístic i cultural i defensa les idees d’igualtat i justícia social. Jo no hi veig rastre de supremacisme, en tot això. Sí que el veig, en canvi, quan Pablo Casado descriu la sagnant conquesta americana com un “fer Espanya més gran”; sí que el veig en un ministre de Cultura anunciant el seu propòsit d’“españolizar” els nens a les escoles catalanes; el veig en uns policies armats estomacant de valent ciutadans pacífics que l’únic que feien era votar; el veig en afirmacions com “Cataluña es algo demasiado pequeño para perder el tiempo hablando de ella” de la cineasta Isabel Coixet; i el veig, i molt nítidament, en l’individu que viu a Catalunya fa un, cinc, deu o quaranta anys i exigeix que li parlin en cristiano o en español, que ve a ser el mateix. Pocs arguments han de tenir per anar a triar justament el supremacisme, que no és dels que intenten preservar una llengua, una cultura i una identitat amb mil anys d’història, sinó dels que fa segles que les neguen, les menyspreen o fan tot el possible per destruir-les.