Els ‘whats’ de Cosidó

Enrere queda una setmana d’autèntic escàndol democràtic. I no em refereixo a l’expulsió de Gabriel Rufián del Congrés dels Diputats, no. La polèmica amb les formes directes i rotundes del republicà que molesten a molts però en les quals tant es veuen representats d’altres ha estat una oportuna cortina de fum per no abordar l’autèntica vergonya. La sortida de to del ministre espanyol d’Exteriors, Josep Borrell –ja s’ha disculpat?–, acusant el diputat d’ERC Jordi Salvador d’haver-li escopit, en una acció que ningú, ni tan sols les càmeres, va captar, per inexistent, va reblar-ho. I les convenients dosis de patriotisme per la suposada entesa amb el Regne Unit i la UE perquè Espanya tingui veu sobre Gibraltar en l’acord del Brexit, tot i que el primer assegura que no ha canviat la seva posició sobre el Penyal, l’han acabat d’enterrar.

Els dies passen, els fets se succeeixen, però Ignacio Cosidó es manté com a portaveu del PP al Senat. Una setmana després que es fessin públics els missatges que va reenviar en un grup de Whatsapp dels populars evidenciant el mercadeig del seu partit amb el PSOE per al control del poder judicial, cap moviment. I no serà perquè no fossin reveladors. En els whats defensava l’acord –trencat– del PP i els socialistes i hi gallejava que els populars podrien moure els fils per controlar la sala segona de l’alt tribunal “des de darrere”. Confirmava, amb fatxenderia, la inexistent separació de poders a l’Estat, on el polític agafa fort de la mà el judicial, i enfonsava una mica més, si es pot, la imatge i la credibilitat de la justícia espanyola.

La decisió més radical dels populars? Tancar el grup de Whatsapp. El problema per als de Pablo Casado és que s’hagin filtrat els missatges, no la martingala que s’hi admet. Ni tampoc que el seu contingut hagi contribuït, amb la renúncia de Manuel Marchena a presidir el CGPJ, a aprofundir la crisi del poder judicial espanyol. Ells, com si res. Critiquen Rufián, defensen Borrell, es malfien de Gibraltar... I Cosidó tan tranquil a la cambra alta. Qui sap, potser és el millor.