Un collaret de dents

M’agrada la literatura que aprofundeix en les contradiccions de la vida, la que remena en els fems i alhora sembla contornejada per una llum puríssima. La que ens obsequia amb semblances molt vívides de personatges que ens meravellen, perquè ens duen filagarses de record de persones reals que hem conegut. Joan Cavallé acaba de publicar un llibre de contes molt recomanable, La ciutat i alguna gent que hi viu (Cossetània), que, en alguns passatges, m’ha fet pensar en Jesús Moncada, el millor retratista que han tingut les nostres lletres contemporànies. L’obra es complementa amb unes quantes fotografies tarragonines de David Balsells.

Començant per la psicòpata de la primera història (“de vegades tinc la sensació de tenir altres vides”) i arribant a aquell irreprotxable funcionari, conco irredempt, que un dia troba una funcionària, jove i atractiva, que acabarà obsedint-lo. (Fins ara, a casa nostra, que jo sàpiga, només Antònia Carré-Pons havia excel·lit en el tractament literari dels funcionaris. I tan sols David Monteagudo havia dedicat un conte de qualitat al fenomen casteller. Cavallé ja fa pinya amb ells dos.) També coneixerem un home de peus amples, que, a diferència del seu avi camperol, no treu partit de la seva generosa naturalesa pèdia: “L’avi era pagès i els peus amples li donaven estabilitat quan caminava per aquells camps llaurats, esterrossats, quan enfonsava els peus en els bancals inundats d’aigua o quan, aixada en mà, feria la terra a cops per deslliurar-la de males herbes.” Literatura amb majúscules: observació sàvia i escriptura elegant, esquitxada de detalls significatius, mai sobrers.

“Jo el que vull que vegi és que molts camins no ens fem a la idea que tenim tresors amagats a casa”: quina exhumació de tresors incògnits, aquestes narracions! Per exemple, la del collaret de dents humanes. En un altre conte, un ianqui que està de visita en una ciutat europea de la qual no recorda el nom –però sí l’experiència d’una estranya religió popular que s’hi oficiava, en què pertot banderejaven els colors blau i grana– pateix una epifania, gràcies al gust dolcenc i espirituós d’un licor que ha tastat en un bar. Una altra peça reflexiona sobre els trompe-l’oeil de la ficció. I una de les meves preferides, “Sense destí”, esbossa l’existència d’un alemany a qui, “tot just acabat de néixer, van extirpar-li el destí”. ¿Viurà més lliure o més constret? Pel desenllaç, esplèndid, diríeu que és un poema de Larkin: “Des de llavors, Hans-Peter Meyer-Gross és només una ombra del que era, com una carta abandonada en una bústia d’una casa deshabitada. Una casa, a més a més, els propietaris de la qual han estat desnonats i que ara està a punt de rebre la visita de l’excavadora. Aviat, el lloc on avui hi ha la casa serà un punt en el trajecte d’una nova autopista.”