La idea d’Europa

Mig any després d’ocupar el càrrec, la setmana passada Ernest Maragall deixava la conselleria d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència per preparar la campanya a l’alcaldia de Barcelona com a candidat d’ERC. Ha reobert les delegacions del govern de la Generalitat a Alemanya, el Regne Unit i Irlanda, Itàlia, els Estats Units, Portugal, els Balcans (Zagreb), els països nòrdics (Estocolm) i l’Europa central (Viena), clausurades per Mariano Rajoy, i n’ha creat dues de noves, Estats Bàltics (Riga) i Mediterrània (Beirut). Es va acomiadar presentant el pla Europa del govern.

El Pla consta de tres fases. En la primera es recull la visió preliminar que té el govern dels grans debats europeus i els reptes relacionats amb la unió econòmica, monetària i política, amb l’adequació dels drets socials i de ciutadania davant l’envelliment de la població, la digitalització o l’impacte de la urbanització i la globalització, amb el pressupost de la UE a llarg termini (2021-2027) que ha de definir com es finançarà la UE i com es gastaran aquests recursos i quines seran les prioritats a l’hora de fer front a les necessitats dels ciutadans europeus, o amb com s’ha d’implementar la nova política europea de veïnatge que vol impulsar l’estabilitat, la seguretat i la prosperitat amb els setze estats de la Mediterrània sud (Algèria, Egipte, Israel, Jordània, Líban, Líbia, Marroc, territoris palestins, Síria i Tunísia) i de l’est (Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Geòrgia, Moldàvia i Ucraïna) que voregen la UE, aspecte en què Catalunya ha estat pionera (Procés de Barcelona de 1995 i seu, des del 2008, del Secretariat de la Unió per la Mediterrània). També es tracta com aconseguir els objectius per atènyer un desenvolupament sostenible (ODS) d’acord amb l’Agenda 2030 de l’ONU, o per combatre el canvi climàtic i mantenir l’augment global de la temperatura mitjana al món per sota dels 2ºC (Acord de París de 2015) o com fer front a l’Agenda Urbana, atès que el 80% del PIB mundial el generen les ciutats i que el 2050 les dues terceres parts de la humanitat viuran en entorns urbans, i als grans reptes del món: qualitat de l’aire, consum d’energies no renovables, desigualtats socials, desequilibris territorials, creixement econòmic no sostenible. La segona fase preveu un procés de participació ciutadana i la tercera, l’elaboració d’un llibre blanc de síntesi entre les visions del govern i les aportacions de la societat civil.

El Pla vol ser un revulsiu per recuperar la idea d’Europa que, deia el conseller, avui es veu amenaçada per una certa “foscor” i contraposar-la a la idea d’“Europa lluminosa” que sempre ha defensat el catalanisme. El moviment europeista català ja era present el 1948 al Congrés d’Europa de la Haia (entre els delegats hi havia Pau Casals i Josep Trueta, nou consellers de la Generalitat presentaven una carta d’adhesió i Ferran Soldevila, un manifest dels intel·lectuals catalans). El 1949, Josep Rovira, Enric Adroher, Joan Sauret, Josep Sans i Carles Pi Sunyer funden a París el Consell Català del Moviment Europeu (CCME). El 1962 membres del CCME participen en la reunió Hispano-europea de Munic (el contuberni de Munic pel franquisme) on per primer cop es troben representants dels vencedors i dels vençuts en la Guerra Civil.

Però, certament, la idea d’Europa no passa avui els millors moments assetjada per populistes i euroescèptics i per l’ascens de l’extrema dreta i les derivades no previstes del Brexit i, com afegia Maragall citant George Steiner, “en lloc de ser un club de cafès” com escrivia l’escriptor parisenc d’arrels austríaques i educació estatunidenca, s’ha convertit en “un club d’estats” que decebria els seus fundadors i és una estafa per als seus ciutadans.

Potser sí que encara som a temps de fer d’Europa un lloc de futur i no només de memòria. Potser som a temps encara d’entendre què vol dir Claudio Magris al Danubi, el riu que neix a Alemanya i que, amb els seus afluents, travessa pobles de mig Europa (Àustria, Eslovàquia, Sèrbia, Hongria, Romania i Bulgària) inclosa la Nova Barcelona (Zrenjanin) fundada pels austriacistes catalans exiliats. Potser encara no és massa tard per entendre que mai més la idea d’Europa pot ser una idea de divisió de pobles, sinó, tot el contrari, de solidaritat i de respecte dels pobles. Això o el no-res destructiu de la banalitat del mal com durant el període d’entreguerres i com va reconèixer Hannah Arendt en l’impassible rostre d’Adolf Eichmann durant el judici de Jerusalem.