Gibraltar

En poc temps, l’Espanya rància amb arrels profundes en el franquisme ha vist com els arguments que tenia el dictador per mantenir la seva política de fermesa han ressorgit, i els seus nostàlgics han renascut amb una força que només els il·lusos pensaven que no tenien. El separatisme català els ha excitat i han sortit dels seus amagatalls per mostrar-se amb la cara descoberta i el braç alçat sense cap mena de rubor, més aviat amb l’orgull que imprimeix aquest sentiment de patriotisme, molt lligat amb la milícia i les forces de seguretat. La sentència del tribunal alemany de Schleswig-Holstein, que va denegar l’extradició per rebel·lió i sedició del president Carles Puigdemont, els va fer reviure el “contubernio judeomasónico”, i aquesta setmana passada, amb el tema del Brexit i Gibraltar, han tornat a tenir l’excusa perfecta per insistir-hi i reforçar el seu patriotisme preconstitucional.

Gibraltar sempre ha estat un element aglutinador del patriotisme, perquè els resulta insuportable veure com damunt del penyal oneja la Union Jack. No tinc cap dubte que, d’aquí a uns dies, sobretot quan hagin votat el tractat al Parlament britànic, en cas que sigui acceptat, en començarem a llegir la lletra petita i els annexos, i descobrirem com, una vegada més, la diplomàcia britànica s’ha sortit amb la seva.

Cal recordar que el 2008, al Parlament britànic, el ministre d’estat per Europa, Jim Murphy, declarava que el Regne Unit no arribaria mai a un acord sobre la sobirania de Gibraltar sense l’acord del govern de Gibraltar i la seva gent. El 2002, els governs de la Gran Bretanya i Espanya van arribar a un acord per a una sobirania compartida, sempre que els gibraltarenys ho acceptessin. El 7 de novembre d’aquell any, es va fer un referèndum sobre l’acceptació de l’acord de cosobirania, i el resultat va ser un 98,48% de partidaris del no i un 1,03% a favor del sí, amb una participació del 87,9%. Ana Palacio, ministra d’Afers Estrangers espanyola, va dir que el referèndum era il·legal i que anava en contra de totes les resolucions de les Nacions Unides. Cal recordar que també el 1967, i en referèndum, van deixar clar que volien continuar depenent dels britànics.

Si mirem l’economia de Gibraltar, ens adonarem ràpidament de quines són les raons per les quals no volen ser espanyols, a més de les sentimentals. Segons dades del 2014, la renda per càpita era de 62.000 dòlars –el 2015 ja s’acceptava que era la tercera economia més rica del món, per sota de Qatar i Luxemburg, amb un creixement del PIB a l’entorn del 10%–. Cal dir que, per l’OCDE, Gibraltar no és un paradís fiscal, però sí que té uns nivells impositius per a les empreses del 10%, i provoca un efecte d’atracció empresarial important. Hi ha domiciliades fiscalment més de 26.000 empreses, amb una població de 34.000 habitants.

Aquesta exuberància econòmica contrasta amb la pobresa del seu entorn, que té un 33% de nivell d’atur, tot i els grans esforços econòmics que s’han fet per industrialitzar La Línea de la Concepción i tot el seu entorn, sempre amb resultats catastròfics.

El 97% dels gibraltarenys van votar en contra del Brexit; ells es volien mantenir a la Unió Europea. Però, ara que n’han de sortir, han preferit igualment la protecció dels britànics que no pas la dels espanyols.

S’entén que força països socis de la Unió Europea hagin expressat el seu enuig per com la diplomàcia espanyola va portar aquest tema justament en els darrers dies, i amb un l’acord ja tancat. És cert que els membres de la secció jurídica d’Afers Estrangers i de la diplomàcia espanyola no van llegir correctament el gol que Theresa May els va fer introduint-hi el famós article 184, en un tractat que en té 185. Però, com passa sempre quan vas a última hora, es va trobar un acord de mínims d’incert valor legal, però que, de moment, haurà servit per sortir del pas i aturar l’espanyolisme combatent.