Frustració constitucional

La vigent constitució espanyola, de la qual ara es compleixen quaranta anys d’existència, fou aprovada sota l’estricta supervisió dels poders fàctics procedents del franquisme i en el context de la transició a la democràcia més violenta a Europa després de la de Romania. Amb tot, el principal problema de legitimitat d’aquest sistema no rau en la turbulència dels seus orígens (ja que, certament, es van col·locar les bases d’un marc que podria haver consolidat un Estat espanyol plurinacional i una democràcia avançada i socialment justa), sinó en el fet que, després de tant de temps d’ençà de la creació de l’ordre constitucional, aquella interpretació de la norma suprema que les autoritats centrals de l’Estat han acabat imposant ha estat condicionada pel nacionalisme espanyol més integrista.

En efecte, la qüestió territorial, el gran problema que ha marcat l’Estat i que en l’actualitat, a través de la causa catalana, l’ha col·locat en una profunda crisi fins al punt d’amenaçar també tot el sistema de llibertats, es podria haver resolt d’una manera més satisfactòria a partir d’alguns elements presents en el text constitucional del 1978. Per començar en el propi silenci sobre el model territorial que es podria haver concretat en un sentit més federalista (això és, amb un “pacte entre iguals” que inclogués el reconeixement d’atributs de sobirania a les altres nacions que componen l’Estat); i per continuar amb al·lusions a subjectes de les bases de l’Estat diferents de la “nació espanyola” com succeeix amb la idea de “pobles d’Espanya” continguda en el preàmbul de la Constitució.

Aquesta via d’aprofundiment en una unió respectuosa amb la diversitat nacional fou, però, dinamitada pel Tribunal Constitucional espanyol en el judici del 2010 sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 en un gest que passarà als annals de la història de la frivolitat i, alhora, del despotisme judicials. Amb el pas dels anys i amb el repte independentista català, s’ha pogut comprovar per part de la majoria de la població catalana i de força ciutadans d’aquests altres “pobles d’Espanya” que la reacció de la jurisdicció constitucional a la reforma estatutària catalana era l’expressió d’un mal més profund que havia restat esmorteït en les dècades de modernització i de suposada democratització espanyoles (així com d’integració en el marc europeu) però que ben aviat esclataria amb tota la seva cruesa: la persistència d’un aparell de l’Estat dominat pels successors de la dictadura coadjuvat per una base social d’un espanyolisme exacerbat que no estaven disposats que es posés en qüestió la seva hegemonia en l’exercici del poder.

Després hem assistit al xoc entre les demandes d’emancipació catalanes i l’esmentada concepció granítica de l’estat nació espanyol i a la posterior repressió que tant ha consternat la societat catalana i també l’opinió pública d’altres democràcies liberals. Però més enllà de la demanda d’autodeterminació catalana el problema derivat de la interpretació constitucional ancorada en “la indissoluble unitat de la nació espanyola” es continua manifestant en la impotència de les autoritats centrals de l’Estat a l’hora d’oferir un projecte atractiu d’organització col·lectiva per a totes les realitats que no participin de les premisses d’aquest uniformisme nacional.

En el cas català, i encara que se superés la qüestió tràgica dels presos polítics amb el seu alliberament immediat i la seva absolució, l’actual govern de Pedro Sánchez no té ni una sola proposta política de reconeixement per dissuadir més de dos milions de catalans que deixin de votar independència, i no la té, ni la gosarà mai formular, perquè Espanya, en les seves estructures constitucionals i en bona part d’una ciutadania disposada a exercir un veto a qualsevol temptativa de reforma constitucional plurinacional i progressista, continua segrestada per una mentalitat que el referèndum de 6 de desembre del 1978 no va deixar mai enrere.