Pessimistes il·lustrats

Vet aquí el que entenc per pessimisme il·lustrat. Faig referència a una doble actitud, per desgràcia, molt estesa i difosa. Per una banda es diu i rediu que la humanitat, com a tal, com a conjunt de milions d’humans que han poblat la terra, no sembla haver canviat els seus instints destructius fonamentals –hi ha recents salvatjades històriques que ens ho recorden–. I una altra afirmació tan o més contundent és que això no té remei i anem cap a una situació d’un cert terror a la tecnologia d’alta especialització que tendirà a la deshumanització progressiva. No són discursos nous; fa segles que es va pregonant. La diferència en l’actualitat és doble: d’una banda cada cop el raonament es fonamenta en xifres serioses, ben analitzades, que confirmen (escampen?) el discurs pessimista il·lustrat mentre que es genera una opinió més o menys confusa, de criteris de caire simple. I tot plegat embolicat d’un entusiasme amb què en general molts homes de gran vàlua i rigor intel·lectual defensen, de forma gairebé inamovible, aquest tipus de pensament. Pensaments i referències que, un cop col·locats en l’àmbit dels desastres passats i patits, queden fixats com a referents de maldat, monuments a la inhumanitat humana, mentre segueixen desesperant de la possibilitat de transformació.

Però vet aquí que darrere de tantes certeses monolítiques rau una colla de qüestions trampa. Una, la més senzilla: si el món i les persones no tenim remei no cal esforçar-se a canviar res. Cadascú a viure al millor possible i els assumptes col·lectius que quedin en mans d’uns quants que se n’aprofiten. No busquen altra cosa que benefici. Però hi ha una altra gran raó que pot desmuntar peça a peça aquest tipus de pessimisme. La història ens diu i explica fins a quin punt les lluites humans pels drets de les persones, els esforços per assolir els grans principis que es destinin a resoldre els problemes de convivència mitjançant la paraula, la negociació i el pacte són conquestes humanes: difícils, doloroses, eines de civilització que permeten obrir nous camins per conviure. No hi ha un únic patró de conducta que es repeteixi automàticament i ens porti necessàriament al desastre humà. Alguns exemples venen a la ment: l’abolició de l’esclavatge –malgrat que continuï–, l’avenç en els drets de les dones en tant que drets humans que, a la llarga, esperem-ho, canviaran la manera de fer i la mirada sobre el món.

Si mirem monolíticament el que no va bé, les pors possibles i futures dictaminaran que anem de mal en pitjor. Si mirem de cara els esforços que la humanitat ha fet –visibles alguns i milions d’invisibles la majoria–, sobretot si tenim en compte la inexistència pública d’esforços de milions de persones per fer que el món vagi funcionant i siguin tractades com a tals, un valor que ha costat segles d’assolir. Què faríem sense esperança de millorar el món? Què faríem sense la voluntat, el desig i el treball per transformar la realitat en la mesura del possible?