L’home que renta

A Israel vaig visitar Cafarnaüm, el poble de pescadors del llac de Tiberíades on Jesucrist va reclutar bona part dels deixebles, va predicar el Sermó de la Muntanya i va produir uns quants miracles. Des de llavors, quan entro en una església romànica, gòtica, renaixentista, barroca o de Le Corbusier, quan escolto El Messies de Haendel, el Rèquiem de Mozart o les nadales del Nobel Bob Dylan, quan llegeixo als llibres d’història les guerres de religió i els efectes de la Inquisició, quan veig els futbolistes senyant-se abans de saltar al camp... sempre penso que totes aquestes coses, boníssimes, bones, abominables o maquinals, tenen l’origen en aquell poblet remot del qual ara ningú no donaria cinc cèntims i que en l’època de Jesucrist no és probable que fos més acollidor. Alguns diran que l’epicentre del cristianisme s’ha d’anar a buscar a Betlem. Uns altres, a Natzaret. Uns altres, a Jerusalem. Jo em quedo amb Cafarnaüm, on Jesucrist va divulgar la doctrina fonamental que ens impregna a tots, creients o no, i per la qual el van matar. En el llibre Clandestins, que ahir comentava, Antoni Batista fa arrencar la clandestinitat en Adam i Eva, els primers a haver-se d’amagar després d’infringir la llei del consum de fruites. Un altre “clandestí”, segons Batista, és el mateix Jesucrist. Quan tria el primer deixeble li canvia el nom: de Simó a Pere. Ell mateix, com es diu? Jesús? Emmanuel? Mestre? Messies? Predica esquivant soldats i fariseus, o enfrontant-s’hi. El dijous de l’últim sopar indica als deixebles que entrin a Jerusalem, on trobaran un home amb un burro i una gerra que els durà a un altre home que els facilitarà el menjador on s’han de reunir. Canvis de noms i maniobres de distracció propis dels clandestins de llavors, del franquisme i d’ara.

Al carrer de casa ja tenim la fira de pessebres i ornaments de Nadal. No hi hauria figuretes ni molsa ni muntanyes de suro sense l’impuls que el nen que la fira recorda va agafar a Cafarnaüm. El diccionari diu que cafarnaüm és també “confusió i barreja”. La fira ho certifica: el miracle dels pans i els peixos no hauria pogut abastir tants pastors i caganers. Carles Dresaire, amo d’una parada que cada any presenta una novetat, m’ensenya dues figuretes de la seva creació: l’home que renta roba al riu i la dona que pesca. Les presenta com una transgressió a la tradició, un tribut a la igualtat de sexes. Molt bé. Algú ha dit que són un anacronisme. Com si els pessebres no n’anessin plens. Ara: no hi havia homes que rentessin la roba, en aquell temps? No veig Joan Baptista, immergit al riu Jordà, delegant la bugada. I bé devien pescar les dones, després que Jesús s’emportés molts efectius de Cafarnaüm amb l’enigmàtica missió de ser “pescadors d’homes”.