CaixaForum i els ‘guisants’

Fa poc vaig visitar l’exposició de CaixaForum a Barcelona sobre Velázquez i Toulouse-Lautrec i Montmartre (esplèndida, per cert, aquesta darrera). Per fer-ho més pausadament, vaig quedar-me a dinar al mateix restaurant de CaixaForum, decisió la darrera del tot infortunada perquè vaig passar d’assaborir els gaudis d’una pintura exquisida a sofrir un atemptat contra l’esperit d’alta magnitud.

En efecte, en demanar la carta al restaurant, vaig ser crivellat per impietoses ràfegues de criminals trets contra la meva llengua. I és que se suposava que la carta era en català, però, en avançar en la seva lectura, unes punxades a les temples m’advertien que la meva pressió arterial augmentava alarmantment, fruit per igual del desassossec, l’estupefacció i la indignació. Amb pregona dificultat anava desxifrant el contingut de l’oferta gastronòmica. Però només fins al moment que la densitat críptica del text va esgotar la meva imaginació. “Demana la carta en castellà i, comparant-la amb la catalana, potser aquesta darrera esdevindrà intel·ligible”, vaig pensar. I així fou perquè, contrastant les dues cartes, vaig poder esbrinar que el “filet de gla” anunciat en la catalana no es tractava de cap carn porcina, atès que la correspondència en castellà era “filete de dorada”.

En definitiva, la carta en català parlava de “salada” (amanida), “crema de boñat” (crema de moniato), patates “paja”, “guisants rehixes” (pèsols ofegats); tires de pollastre “salteadas” i arròs amb “setes” (bolets) i “verduritas”, Hi havia també un filet amb “espinacas” i “miel”. També “caballa” a la planxa, amb “ verduritas”. De postres s’oferia, entre altres, una “pieza” de fruita laminada. El desconcert més gros el presentava un entrecot a la graella amb guarnició seguit d’un enigmàtic parèntesi que parlava de “(2,05 suposades)”; esotèrica hipòtesi sobre la qual aportava llum la carta en castellà, en parlar d’un suplement de 2,05 euros.

Gràcies a la castellana carta, doncs, el comensal s’estalviava l’ensurt d’una oferta mengívola espectral per “suposada” en esdevenir, mitjançant un suplement pecuniari, prou real i inequívoca. En definitiva, atesa l’entitat del que he exposat, elimino qualsevol voluntat d’agressió a la nostra llengua. ¡Tant de bo es tractés d’això! Perquè comportaria atorgar un grau a un idioma, al qual es vol malferir. No, això de CaixaForum pertany a una altra categoria molt més abominable. A la d’allò que considera la llengua catalana una realitat tan nímia, fútil, irrisible, lil·liputenca i caganiu que no mereix ni la més insignificant atenció.