La Constitució espanyola

L’any 1934, en complir 6 anys, el dia 30 de juny, els meus pares em retiraren del parvulari i, després d’unes bones i llargues vacances, el primer dia de setembre inicií els meus estudis formals a les escoles nacionals d’ensenyament primari. Coneixia pocs dels alumnes, és clar. Algun que havia fet com jo el traspàs d’escola o que era d’alguna casa propera a la meva. Tot i que portava tres anys de parvulari, no m’atreveixo a dir que era un veterà. Ben segur que ho hauré dit alguna altra vegada sense més ni més, però ara sí que és important. És el cas prou rar que jo llegia sense sil·labejar i escrivia gairebé correctament un dictat sense paraules rebuscades. Ho feia sense més ni més i no li donava importància perquè la meva mentalitat encara no arribava a donar pes a unes expressions més que a altres i a significar les paraules raresa i importància. Em movia tant com podia amb els escolars del mateix grup, de 8 i 9 anys, als quals els preguntava constantment!

Un dia, a la secció de lectura, llegint el famós llibre del literat pedagog italià Edmundo de Amicis, Corazón, en acabar, els tres o quatre més grans varen preguntar-li al mestre, que es deia Julio Salazar, en què consistia l’expressió històrica que sovint sortia en les classes d’història moderna o de lectura històrica contemporània “Constitució Espanyola”. El mestre se’n devia veure un bull per explicar-nos de manera senzilla i entenedora la complexitat d’un conjunt de documents que justifiquen el perquè d’unes normes jurídiques fonamentals per viure en llibertat i democràcia. “La Constitució ha de ser la normativa de conducta dels habitants d’un país.” Jo penso que és com aquest calaix de la cuina on la mestressa de casa guarda tots els llibres d’instruccions dels aparells electrònics de la casa. Llegeixi’s cuina d’inducció, forn, microones, batedora, refrigerador, congelador, fins a una vintena de fullets, els quals ben bé es podrien anomenar constitucionals. Són la petita constitució d’una cuina lliure.

Dir conductes vol dir ajustar-se a les conductes racionals, humanes, igualitàries, democràtiques i més, que tendeixin a igualar les classes socials. La Constitució hauria de ser no pas una quimera inabastable per tenir i guardar com la gerreta de confitura de cireres que cada any ens regala l’àvia. Hauria de ser més accessible i fer-se’n edicions resumides populars, regalades a les famílies modestes. A Catalunya fa temps que se sent parlar de Constitució però prou. En acabar l’improvisat discurs, el mestre ens ho digué: “No és fàcil explicar temes que haurien de ser del domini públic.” La Constitució del 1978 ha caducat fa temps. Què hi fa la monarquia, al nostre país? Què fa el Tribunal Constitucional per l’equilibri polític i social del país? Res o menys que res. Si el tribunal no fa seves les crides d’auxili dels ferits i oprimits en un país dit democràtic, no hi fa res!