Opinió

Caiguda lliure

Mirades obliqües

“La sensibilitat moderna pels extravagants dona fruits engrescadors

Des que el món acadèmic s’ha revoltat contra la rigidesa dels anomenats “relats canònics”, cada vegada és més freqüent retrobar alguns artistes que el discurs oficial havia abandonat als marges de la història. En vam tenir una mostra excepcional amb la restitució que va emprendre Josep Casamartina de la personalitat aclaparadora d’Ismael Smith, com força abans havíem tingut ocasió d’esglaiar-nos per l’enorme pèrdua que suposava no haver sabut res durant tant de temps del fràgil Emili Fontbona o del granític Josep de Creeft. A vegades, és veritat, aquesta vena reivindicativa per fer lloc als ressuscitats arrossega a la caiguda alguns noms que fins llavors tenien plaça al panteó, i penso, per no moure’m del terreny de l’escultura, en l’íntegre i bondadós Enric Casanovas, que ni l’edició de la seva correspondència ha fet sortir dels llimbs en què el vam deixar levitant ja fa una colla d’anys, mentre que el contemporani Josep Clarà, tot i haver-li desmantellat el museu (o potser per això mateix), no fa sinó inflar-se amb cada nova exposició que li organitzen, com si estiguéssim condemnats a desagreujar-lo ad aeternum. La sensibilitat moderna pels extravagants, els oblidats o els transterrats dona fruits engrescadors, però encara amb comptagotes, potser perquè en el camp de la història de l’art hi ha una reticència una mica llepafils a abordar els estudis comparatistes, ja plenament assumits en altres branques de les humanitats. És aquesta mirada oberta la que ha permès a Artur Tanikowski, l’investigador polonès que comparteix comissariat amb Glòria Bosch i Susanna Portell en la magnífica exposició sobre Mela Muter al Museu d’Art de Girona, meravellar-se de descobrir que l’obra del seu compatriota Elie Nadelman, cosmopolita, sinuós i precursor de l’Art Déco, trobés tantes similituds amb la de Fidel Aguilar, que tot i no sortir mai de la seva ciutat n’és com un eco exuberant. Eixamplar la perspectiva amb models fins ara desatesos de la cultura europea podria ajudar-nos a entendre millor els nostres artistes i l’època mateixa en què es debatien, quan les imatges circulaven, si no amb més profusió que avui, amb molta més estima, ja fos en gravats, cartells, revistes, cromos o postals. Ni Rodin ni Maillol, per més ubics que els vulguem, no poden explicar-ho tot. Amb idees fixes com aquestes, Manolo Hugué, que pel que sembla també va confraternitzar amb Nadelman, continua ficat inexplicablement a la carpeta noucentista, a pesar que quasi està més a prop de Käthe Kollwitz que no pas de Maillol. De fet, igual que ella, esculpia camperoles com si amassés un pa de pagès, mentre que els nostres mediterranis modelaven les cuixes de les dones com si acariciessin una muntanya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.