Sebas

Com diu Jordi Évole per justificar el seu programa sobre el partit Vox, ara que ja són una realitat representativa en el Parlament andalús es pot parlar d’aquesta formació, perquè si parlar-ne és fer-li la campanya, massa lluny queda el 26 de maig per haver-la començada de nou. No hi ha perill, ve a dir el director de Salvados, tot i que sabem que els partits estan ja sempre en campanya en els temps que corren. Crec que és obligat parlar de Vox, més enllà de la simpatia o rebuig que pugui generar. Caldria començar per dir que es tracta d’un partit tan constitucional com qualsevol altre dels que s’han presentat a les eleccions. Per saber-ho, més enllà del fet formal de no haver estat il·legalitzat, examinem-ne les propostes.

A diferència de Podemos o les CUP, no es presenta Vox com un partit anti-Unió Europea, malgrat que pot acabar per coincidir-hi, no des de la perspectiva d’un proletariat mundialment unit, sinó en tant que assertiu de la identitat nacional. Però això ja li passa també a una part de l’independentisme, la qual considera que aquesta Europa, que ho és dels estats, podria donar l’esquena a una eventual república catalana independent.

Busquem la seva diferència amb els partits de programa flexible (en el sentit de mutant) com Ciutadans; o de programa traït, com molts dels seus votants ja consideren que són els del PP o del PSOE; o de programa impossible, com succeeix amb propostes de dictadures del proletariat a la bolivariana (versió podemita o versió cupaire); o d’inconstitucionals vies unilaterals cap a la independència. Vox proposa posar fi a la ràbia matant el gos: punt final a l’estat de les autonomies. És més democràtic un estat descentralitzat que un centralista interrogant en tot cas, no hi haurà problema si no té la complicitat de dos terços de cada cambra de les Corts generals i la revalidació de les seves paraules per part del poble espanyol en unes eleccions, i altre cop la mateixa sintonia majoritària a les cambres, i un referèndum guanyat sobre la proposta de reforma. Hi hauria quelcom més democràtic? Inversemblant, com tantes coses, però democràtic.

Les altres coses que Vox proposa (sobre la violència de gènere o sobre la memòria històrica) les diu també d’amagat la direcció d’alguns partits polítics i una part dels votants de tots ells, com ha demostrat el rastreig de les persones que van apostar per aquest partit a Andalusia: la immigració irregular és carn de negoci per a les màfies que trafiquen amb éssers humans i els seus legítims somnis; la llei de violència de gènere no ha millorat les dades i, amb un victimisme de fons que ja una part del feminisme critica, ha aconseguit generar la sensació que entre els sexes ja no hi cap l’amor, perquè estem en guerra (l’“acudit” d’una dirigent ridícula sobre el valor masclista simbòlic –i no tant– d’una erecció en pot ser la prova); la memòria històrica no té res a veure amb el record personal o els propis fantasmes, com sembla haver confós darrerament el poder polític.

El pluralisme polític consisteix justament en la capacitat del sistema per donar cabuda en l’espectre ideològic a formacions amb les quals solament hem de compartir una cosa: que les idees no tindran mai la violència com a instrument estructural, única línia vermella que hauria de tenir qualsevol formació política. La resta són excuses. Més enllà de la crítica sobre les formacions polítiques que ens semblin equivocades (i el fet que no existirien si no fos perquè la gent les vota de manera significativa), hi ha un dels eixos que es volien vertebral en la idea d’Europa dels pares fundadors de la Unió. Es tracta de la tolerància, que com va significar Voltaire en el seu llibre amb el mateix títol, és l’única via per pensar l’altre sense guerres com les que amb l’excusa de la religió es van fer durant el segle en què va viure.

De tolerància i del sentit primigeni d’amistat. Jo tinc un exemple tan recent i proper que n’he de fer aquí esment: en Sebas no té la mateixa idea que pugui tenir jo sobre quin hauria de ser el futur de Catalunya, d’Espanya o d’Europa. Coincidim en certs diagnòstics, divergim en algunes solucions, debatem sobre certes estratègies i fins i tot ens podem allunyar molt en el judici sobre l’avinentesa de les tàctiques. Ah!, però quan un tercer de forma despietada, coincidint fil per randa amb ell en una idea, carrega personalment contra mi, la defensa de la persona és immediata. Sap, com fora bo que tots sabéssim, que el nostre entorn afectiu està farcit d’idees discrepants que viuen dins de persones que estimem. I, com diu la seva dona sense dubtar-hi un moment, “és que, Montse, per sobre de les idees està l’amistat”. Perquè en Sebas (com ella) és amic meu. Caminem plegats per un estadi suprem de la tolerància.