Dir-ne xampany

El xampany ha d’atribuir l’èxit al fet d’haver estat creat entre els segles XVII i XVIII. Des de llavors l’han exaltat reis, emperadors, papes, cardenals, Fred Astaire... Ens ha arribat cobert de literatura, de cerimonial, de fórmules per brindar, del record d’aquell Nadal o d’aquell dia memorable, de copes amb forma de pit de dona o de flauta... Flauta de qui?

Jo estic convençut que si el xampany no hagués existit i sorgís als nostres dies un dom Pérignon que afirmés haver descobert un vi que fa bombolles, aquest senyor, per monjo que fos o per ser monjo amb més motiu, seria la riota o l’objecte d’escàndol de tothom i el seu producte no seria admès ni tastat i a tot estirar aniria a fer companyia a la sangria de les guinguetes d’estiu. No perquè no fos bo, que potser seria excel·lent, sinó perquè ara amb el vi no s’hi juga. Avui el vi es reverencia, és objecte de litúrgies, hi ha ampolles que costen un ull de la cara, hi ha ulls en blanc només de sentir l’aroma d’una copa. “Un vi blanc que espurneja, boig?” “Volen que ho provi amb el negre?” El nostre pobre Pérignon seria expulsat del convent acusat d’anatema. El despotisme, il·lustrat o no, del XVII i el XVIII era més tolerant que els nostres consumidors de vins. En cuina, celebrem totes les manipulacions. Amb el vi, no. El Penedès deu la fortuna a la lliberal a còpia de llibertina cort francesa. L’Empordà subministrador de taps, també.

L’altre dia vaig visitar una cava de Sant Sadurní d’Anoia amb uns amics. Com que el poble és petit i tothom es coneix, sempre en aquestes visites salta una xafarderia: aquells germans cavistes que s’han barallat entre ells o amb el pare, aquells que han hagut de vendre, aquells que fan trampa... El guió de la sèrie de televisió que es va dir Nissaga de poder va ser escrit sortint de la visita a una cava.

El guia ens va dir que hi ha elaboradors de la comarca disconformes amb la denominació cava perquè engloba tots els escumosos d’Espanya. Els del Penedès es volen distingir, i alguns estan buscant una altra protecció gremial i un altre nom. Per què no rescaten la paraula xampany, que és la històrica i prevista per Fabra, que és l’onomatopeia explosiva de l’ampolla quan es destapa i que porta incorporada aquesta Y final que és la copa on servir-lo? La v de cava és un vaset de plàstic. Els francesos de la Xampanya no ho admeten? Tampoc admetien que el Vichy Catalán usés el nom d’una població de França i els catalans del Vichy de Caldes de Malavella van guanyar el plet que se’ls va interposar.

Vam acabar amb un dinar, és clar. Vinga xampany ben fresc –res de prendre’l a temperatura ambient com ens havia recomanat el guia de la cava–, i un brindis per dom Pérignon i pels temps sense tantes manies.