Cent anys després...

Joseph Roth ho va escriure a La marxa Radetzky, referint-se a l’Imperi austro-hongarès: “Tan aviat com l’emperador digui adeu, ens desintegrarem en cent trossos. (...) Tots els pobles muntaran els seus petits estats. (...) El nacionalisme és la nova religió.” Els txecs compartien aquesta fe. De tots els pobles de l’antic imperi, eren els que tenien més recursos i més sentit comú, la millor organització i els líders més competents, encapçalats per Tomás Garrigue Masaryk i Edvard Benes. Els delegats xecs presentaren els seus arguments davant el Consell Suprem de la Conferència de Pau, el febrer de 1919. Benes va portar la veu cantant. L’expert americà Charles Seymour va escriure d’ell: “Havia fet molt per organitzar la revolució que deposà els Habsburg i per formar l’exèrcit txec-eslovac a Sibèria; la seva habilitat diplomàtica s’havia combinat amb l’honradesa a tota prova del president Masaryk per obtenir dels aliats el reconeixement de l’estat acabat de néixer.”

I així va ser: Txecoslovàquia va néixer com un estat unitari. La seva situació, però, no era fàcil. D’una població de 14 milions d’habitants, al voltant del 60% eren txecs; un 20%, eslovacs, i la resta, alemanys arrelats a la comarca dels Sudets, magiars, rutens (cosins dels ucraïnesos) i jueus (molt influents a Praga). Txecs i eslovacs parlaven la mateixa llengua, però els txecs s’havien convertit en la zona més industrialitzada de tot l’antic imperi i gaudien d’un nivell de vida i educació molt més alt que els eslovacs. I les diferències religioses eren també fortes, començant pel fet que els txecs –per als qui el màrtir protestant Jan Hus era un heroi nacional– estaven en contra del catolicisme romà que, en la seva modalitat ultramuntana, era hegemònic a Eslovàquia.

Masaryk fou un líder de gran qualitat i notòria honestedat, però la Constitució del nou estat que ell va impulsar no va tenir prou en compte les minories. Així, l’any 1918 i en un moment d’eufòria, Masaryk digué: “Nosaltres, els txecs, acabem de crear el nostre estat i no tenim cap intenció de parlar d’autonomia amb els alemanys (dels Sudets).” Monika Zgustova ho té clar: “Els txecs s’oblidaren de garantir a les minories alemanya i eslovaca els mateixos drets dels quals ells gaudien.” Els eslovacs –ètnicament eslaus com els txecs– havien estat convidats a integrar-se en el nou estat per disposar de major dimensió i població, però foren tractats des de sempre amb un paternalisme desdenyós. La unió no va reeixir.

Molt revelador resulta també el cas dels alemanys dels Sudets. Al començament, tenint en compte que havien format part fins aleshores de la minoria governant germànica, no volien acceptar com a amos els seus antics súbdits txecs. Esperaven que l’aplicació dels principis de Wilson faria que el seu territori fos annexat a Alemanya o a Àustria. No va ser així. Però, llavors, els industrials alemanys dels Sudets pensaren que els beneficiaria la protecció aranzelària bastida pel nou estat, i, a més, que com part d’una nació “vencedora” no haurien de fer front a cap indemnització. Aquestes consideracions se’ls refermaren durant els anys inflacionistes de 1921 a 1923, en què van tenir la sort de no formar part de la República de Weimar. Però, després de la crisi de 1929, aquesta forta minoria alemanya va tornar a aproximar-se a Alemanya.

Als anys trenta, tant els eslovacs com els alemanys del Sudets acabaren entrant en l’òrbita de l’Alemanya de Hitler. Els eslovacs perquè Hitler els permeté formar un estat propi al preu d’una absoluta lleialtat. I els Sudets van ser annexionats pel III Reich, provocant els acords de Munic, signats la nit del 30 de novembre de 1938, el moment més feble de les democràcies enfront del nazisme. Després vingué la Segona Guerra Mundial i, amb la pau, la divisió del món en zones marcades per la guerra freda, que va imposar un altre cop una Txecoslovàquia unida per l’ortopèdia de les divisions soviètiques. Però, quan l’Europa de l’Est recuperà la llibertat, Txecoslovàquia es tornà a dividir.