La derrota de l’empatia

Puc entendre que cada persona mantingui una posició política fins i tot quan les evidències són aclaparadores en contra d’ella. Som humans i tenim biaixos cognitius, seleccionem la informació que reforça el que creiem, obviem la informació que ens és incòmoda i qüestiona les nostres creences. A més, fets irracionals com la identitat, la trajectòria vital personal o els trets de personalitat marquen molt més del que creiem les nostres creences polítiques.

El que em costa d’entendre és la manca d’empatia. Tot i haver inventat les pitjors atrocitats, com la guerra o el genocidi, els éssers humans som animals molt compassius, dels que més. Som capaços de veritables gestos d’altruisme i som altament prosocials. Tenim un mecanisme natural que es diu empatia i que ens permet connectar amb les emocions de les altres persones, posar-nos a la seva pell i commoure’ns amb el que senten. Per això em sorprèn molt que una part important de polítics antiindependentistes i un sector molt sorollós de ciutadans de l’Estat espanyol mostrin una manca enorme d’empatia. Puc entendre que persones amb identitat espanyola vegin l’independentisme com una amenaça a la seva tranquil·litat emocional, ja que es qüestiona la nació a la qual ells pertanyen. El nacionalisme espanyol és negador de la resta d’identitats nacionals, però entenc que qui se sent espanyol pugui patir per l’amenaça que significa poder fragmentar el que ells veuen que és el seu país.

Els crits de “A por ellos”, les pulles i bromes sobre els presos polítics, el desig que els independentistes acabin a la presó, la reacció hostil a uns llaços grocs que només representen la solidaritat amb gent a la presó i exiliada. Tot això m’aclapara, em supera. I ara encara més. Hi ha 4 bons homes que estan fent una vaga de fam i la reacció d’una part de la societat espanyola no és de reflexió sinó fer bromes. Una reacció empàtica seria plantejar-se si realment algú que arrisca la vida per una causa amb un gest tan digne com una vaga de fam potser cal que l’escoltem. En canvi hi ha articles fastigosos a la premsa de l’Estat, editorials indignes i gestos de polítics que demostren la seva baixesa humana.

El gran problema de tot això és que alguns polítics i ciutadans espanyols ja han perdut fa temps cap capacitat de sentir empatia cap als catalans. La catalanofòbia de baixa intensitat que sempre ha existit (els estudis sociològics dels anys 90 ho demostraven), ara ha pujat a una catalanofòbia clara, en plena superfície. La campanya andalusa és un exemple de com Catalunya i atiar la catalanofòbia ha sigut un dels elements que han utilitzat PP, Ciutadans, PSOE i Vox per aconseguir vots. Només desitjo que en el bàndol independentista mai perdem l’empatia, la capacitat d’entendre i commoure’ns amb l’altre, encara que sigui un rival polític. Perquè ja no es tracta de ser millors o pitjors, sinó simplement ser humans i persones.