Tribuna
‘Presència Evangèlica’
El gener de 1966, en una conferència a Barcelona, el director de la Societat Bíblica de Madrid, entitat protestant per a la difusió de les escriptures en diferents llengües, fent referència a l’edició de la Bíblia en idiomes diversos, afirma que hutus i tutsis tindran abans les escriptures en les seves llengües que no pas els catalans. Lluny de provocar només indignació entre els assistents a l’acte, aquells mots, del tot despectius cap a la llengua catalana i la capacitat d’acció dels protestants catalans, van provocar una reacció immediata, de caràcter positiu, entre pastors i líders protestants. El 16 de febrer ja es constituïa la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya, amb presència de les diferents denominacions del protestantisme català, per tal de fer arribar els textos bíblics a la societat catalana en la seva pròpia llengua, des de l’afirmació de “llur catalanitat i la responsabilitat de fer servir la llengua que Déu ens ha donat”.
Dos anys després, té lloc el naixement de Presència Evangèlica, revista protestant i en català. La decisió és presa en la placidesa assolellada d’un diumenge al matí, amb els seus promotors tranquil·lament asseguts en un banc del parc de la Ciutadella, per defugir les sospites policials. Àngel Cortès, empresonat el 1945 per la seva militància independentista, n’és el motor inicial i primer director, funció que el 1975 assumirà Benjamí Planes fins a l’actualitat. Tots dos, amb el teòleg Josep Grau, en són els fundadors. En va aparèixer el primer número el 20 d’abril de 1968, amb un tiratge llavors no superior als 800 exemplars. La significació històrica de la iniciativa és extraordinària perquè es tracta de la primera publicació protestant íntegrament en català, la continuïtat de la qual arriba fins als temps presents.
El món protestant toparà amb l’hostilitat o bé el silenci de la premsa convencional, amb l’excepció dels periòdics d’ideologia més progressista o liberal. A la segona meitat del segle XIX i fins al 1939, la premsa republicana va ser l’única aliada que el cristianisme de la Reforma va trobar i també l’únic portaveu de la seva existència i les seves activitats, ja que la resta de periòdics s’hi referien des de la bel·ligerància, el menyspreu o la indiferència. Per aquest motiu, disposar de premsa pròpia esdevingué, des del principi, un objectiu prioritari, no sempre a l’abast de totes les comunitats. La primera publicació protestant als Països Catalans apareix a Barcelona, el 10 de juny de 1869: és el setmanari El Eco Protestante, promogut per Antoni Vallespinosa, del qual sortiran 26 números i que venien els alumnes de l’escola protestant. Tres mesos després, veu la llum el mensual Boletín Balear de la Sociedad Evangélica de Mahón, del qual sortiran set números. A Catalunya Nord, l’única publicació protestant surt el 1896, amb el mensual Le Vrai Chrétien, administrat pels pastors Chapal de Cotlliure i Araud de Perpinyà. Serà activíssim en el combat contra l’alcoholisme i responent els atacs del periòdic catòlic Croix des Pyrénées-Orientales. El 1900, a València, s’edita la publicació infantil Hojas Dominicales, molt utilitzada a les nombroses escoles dominicals, activitat docent habitual en el món protestant, arreu. Dirigida per Johan E. Uhr, fins al 1912, Vicent Mateu en serà l’ànima, com també de La Escuela Dominical, que aquest any en fa el relleu.
Des de la impressió i el disseny més modestos, fins a revistes impecablement editades, totes les modalitats es troben presents al llarg de la història de la premsa protestant que abasta des de simples butlletins d’una església local determinada, fins a periòdics més generals de denominació o bé premsa protestant espanyola, a l’interior de la qual es pot anar seguint també l’activitat del protestantisme a Catalunya, les Balears i el País Valencià. De les més de 130 publicacions protestants que apareixeran als Països Catalans, des de 1869 fins a l’actualitat, n’hi haurà que tindran una vida curta, a cops efímera. D’altres, molt poques, arribaran al mig segle de presència pública i algunes aniran canviant de capçalera, apareixent i reapareixent segons el context polític i les circumstàncies del moment. A diferència de França, on Le Signal (1894-1908), hi fou d’aparició diària, la periodicitat més curta de la premsa protestant als Països Catalans ha estat de caràcter setmanal. Igual que altres publicacions en català, de temàtica diversa, com Ressorgiment (Buenos Aires), Germanor (Santiago de Xile), Treball, Serra d’Or i Cavall Fort (Barcelona) és gràcies a la tenacitat i la fidelitat a la llengua dels seus promotors, com és el cas dels responsables de Presència Evangèlica, que han arribat totes als 50 anys.