Els ‘ellos’ ens movem amb por

Es veia venir! Des que Puigdemont respira aires europeus en una Europa Occidental (cosa que des dels anys trenta del segle passat no havia succeït) hom espera que passi a l’acció, ja que fins ara no ho ha fet. No s’ha de confondre l’atenció educada i prou amb la reacció, primer, i l’acció, tot seguit. El bullit que ha muntat Anglaterra ha distret l’atenció dels europeus capdavanters i nosaltres restem a la cua. A la colònia madrilenya anticatalana la situació li va prou bé i s’està traient la careta i cerca ocasions per enterrar tot el que pot de la nostra cultura i la nostra economia –el pressupost de les escoles com a exemple–, es treuen la roba per conquistar els nostres empresaris, banquers, promotors i badocs, dels quals tenim, com molts ja saben, un bon assortiment, sobretot d’aquests últims. Últimament, els que han accelerat en el terreny més compromès, amb fets difícils d’explicar en què qualsevol veu una mà aliena que ha intervingut en l’operació, són els nombrosos juristes que, uns des de fora i d’altres des de dins, han manotejat els processos i els dictàmens i han ajudat a fer que els catalans que encara no s’ho creuen del tot vegin que l’A por ellos s’està introduint a tots nivells. No s’ha de caure en l’error freqüent de pensar que l’anticatalanisme és una nafra elitista. Doncs no! No és pas així. Hi ha actualment una xifra important de persones –he dit persones– en actiu, principalment en la política, i un grup important d’intel·lectuals, industrials i membres de les arts i la cultura, que lluiten amb el lema A por ellos, obertament, sense vergonya de defensar una injustícia. Alguns falsejant informes en què els moderats obraven imparcialment. Les exportacions, en lloc d’augmentar, retrocedeixen i les necessitats són cada vegada més grans: la industria s’ha anat posant al dia pel que fa a tècniques i maquinària. El món del treball resta revolucionat i els governs tan sols veuen una difícil però resolutiva solució. Acomiadaments! No he donat mai informació financera d’una empresa amb la qual he tingut relació, i puc dir que n’he conegut a fons. La relació em donà l’oportunitat de veure una gran empresa, des de la propietat i la direcció executiva. La seva particularíssima relació amb els governs de molts països poc desenvolupats, en el sentit de donar els llocs de treball a joves que a l’escola i en la vida posterior havien donat proves d’una intel·ligència nata, m’admirà. Els polítics d’aquests països posaven el nas per treure profit, si s’esqueia, d’un industrial nouvingut i amb fama de ric. No m’allargo més. Tan sols puc dir que, de polítics amb bon nas que ensumen els diners, n’hi ha i n’hi ha hagut sempre. La càrrega d’experiència que visqué m’ha servit moltes vegades en la meva atrafegada vida. Catalunya travessa un moment molt difícil. El diner s’ha encarit i les entitats financeres no acaben de tenir clar el que és millor: guardar-ne o repartir-ne. Una bona part dels polítics de les últimes lleves havia pensat descobrir on arrimar-se. Si molts dels antecessors ho trobaren, per què jo...? El diner, causant del 90% dels problemes entre els homes, els pobles, els països, s’ha tornat juganer. Per als cobdiciosos la política no és negoci. Per als idealistes “vols dir que...”. Per al poble català ha entrat de ple en una nova postguerra. Puigdemont hauria de fer arengues amb xurriaques, com ara la del sermó del temple de Jerusalem. “Fes-me un cafè, Núria!