El meu Nadal

M’ho crec, tot allò del solstici d’hivern, de la nit més llarga, de l’esperança de la llum i de les festes de retrobament dels membres, alguns fotuts: malalts, frustrats o en atur, de la tribu. I els àpats i els regals augurals i els dolços de fruita seca i les músiques. Diuen que els cristians primitius van fer seu el missatge. Amb un afegit que ho capgirava tot: el sol que naixia, després d’aquella llarga nit, era un nen. Marcat, sembla, per un missatge d’esperances enraïmades. I si m’agrada cuinar dia a dia, i més quan “ara ve Nadal, matarem el gall”, no participo ni de les rifes ni dels regals inútils (s’endeutaran els pobres: “i tan pobres com som”. I el Nen, a l’hora de les postres, “arrencarà a plorar”).

De petits, aquella colla exòtica de tants germans fèiem un gran pessebre a la carbonera de casa. I admiràvem “el dimoni escuat”. En canvi, no sabíem per què, ja vèiem sant Josep com el pocapena d’aquella història de banyes –ep!, les del bou de Betlem–, en contrast amb un Rabadà que ja deia que no als del ramat del seny.

Sabíem tants i tants poemes de Nadal: de Josep Maria de Sagarra, de Salvat-Papasseit, de Joan Maragall, de Carner. I més tard, de J.V. Foix –de qui, any rere any, rebíem la nadala, carregada de missatges de futur– i de l’oncle Joan Oliver / Pere Quart, sobretot els dels anys cinquanta, publicats a Terra de naufragis, amb missatges com ara: “Infant, rosadenc, déu petit, ¿per què creixes?” D’un Infant que naixia trist perquè sabia com seria “la història del demà”. Amb un missatge ja a les acaballes de la seva vida: “Em puny, germans, aquest Nadal sarcàstic!”