A la tres
I els ho hauran d’agrair?
“No s’enganyin. Més que rebaixar la pena, el Suprem va confirmar ahir la inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau
Ahir es va saber (ahir es van saber molts més altres coses, de fet) que la sala segona del Tribunal Suprem, després de revisar la sentència del TSJC contra Artur Mas i les exconselleres Ortega i Rigau, els ha reduït la condemna. En el cas de Mas, de dos anys d’inhabilitació a un any i un mes, la mateixa pena que el Suprem havia imposat a l’exconseller de la Presidència i portaveu del govern Francesc Homs. El Suprem (i que contents que estem tots plegats!) també ha rebaixat les condemnes d’inhabilitació per a Joana Ortega (d’un any i nou mesos a una pena de nou mesos) i a Irene Rigau (d’un any i sis mesos a sis mesos). La pregunta és òbvia, i és la que he posat al títol de l’article d’avui: i encara els ho hauran d’agraïr? Ho dic perquè sentia ahir algunes tertúlies en què citaven aquest cas, i alguns periodistes (no cal que els digui que eren tertúlies unionistes, que a vegades cal escoltar-les per allò de prendre’ls el pols) ho posaven com a exemple de l’acostament que l’Estat està intentant amb Catalunya. Però de quin coi (per no dir una altra cosa) d’acostament parlen? El Suprem ahir no va pas absoldre Mas, Ortega i Rigau, que és el que havia d’haver fet: els va condemnar definitivament a inhabilitació. A veure si al final, entre uns i altres, ens faran ballar el cap. Com que la condemna era més alta i ara l’han rebaixada, els hauran de donar les gràcies? Se’n diu síndrome d’Estocolm, d’això. A veure si ara resultarà que un bon dia, després del judici de l’1-O (que és a la cantonada a punt de començar perquè avui hi ha la vista prèvia) hi haurà una sentència condemnatòria de només quatre o cinc anys i els acusats els hauran de donar les gràcies perquè els en demanaven vint-i-cinc. La sentència de veritat a Mas, Homs, Rigau i Ortega, no s’enganyin, l’ha dictat el Tribunal de Comptes. Ho escriuré una altra vegada per a aquells que en aquell moment els acusaven d’haver descafeïnat el 9-N: sense ells no hi hauria hagut 1-O. Sempre he pensat que no se’ls ho havia reconegut prou. Independentment, és clar, que tot el que ha vingut després hagi sigut horrorosament més dur, gran i cruel.