LA GALERIA
El meu homenatge
El diari ja té gent especialitzada, politòlegs, comentaristes internacionals i periodistes que segueixen, fil per randa, de manera habitual, el pols quotidià del país. Ni que sigui per una vegada, però, sento la necessitat d’afegir-me, des de la meva modesta columna, a les veus que, de manera pública, clamen contra la injustícia de l’empresonament i exili dels nostres líders. En aquestes diades que evoquen, més que mai, l’escalf familiar, els imagino en la soledat de la cel·la, retinguts per pura prevenció, fins que s’aclareixi la seva causa. I em dol molt. Des d’aquí, l’expressió de la meva solidaritat i el meu agraïment com a català que valora la seva determinació. Els nostres líders són a la presó o a fora perquè la Constitució que defineix el nostre estat és imperfecta. Si inclogués, realment, tot el marc d’aspiracions reals de les persones, tots els drets que tenim els homes per sentir-nos amb plenitud, inclouria el dret d’autodeterminació. Com que no ho fa, parteix d’una base falsa que obliga els defensors de l’autèntica democràcia a haver de transgredir el text de la carta magna, perfectible, evidentment, com totes les coses que són humanes. I la transgressió, amb finalitat justa, esdevé il·legal. És clar que la justícia i la legalitat no són un sinònim. La justícia és la seguretat d’obrar segons dret i veritat. La legalitat és l’adequació convinguda a unes disposicions pensades, en el fons, per afavorir un sector. No sempre la llei és justa. Ho constatem cada dia. Si la Constitució hagués previst el dret a l’autodeterminació –o els que la interpreten l’hi haguessin pressuposat–, un referèndum valent hauria esvaït els dubtes de la voluntat dels catalans i ara no estaríem fent conjectures. Tanta por fa passar per les urnes? No deu ser que els qui ens tenen el peu al coll són conscients de les seves mancances i s’adonen que la resposta majoritària dels ciutadans sotmesos, quan puguin expressar-se lliurement, posarà el dit a la llaga i demostrarà la disconformitat amb el que fins ara ens han fet? Em sento, com tanta gent, ben poca cosa, en haver de limitar-me a protestar pacíficament per la situació. Em nego a acceptar-ho. I què puc fer? Aquest és el drama dels qui sentim l’angoixa. Com a mal menor, enviem una abraçada entranyable als qui pateixen persecució per la justícia autèntica i l’exigència d’una immediata resolució.