opinió
Hem tingut cimera o no?
Recordo prou bé (és un dir) les cimeres tripartides dels anys 40, amb els presidents l’americà Roosevelt, l’anglès Churchill i el francès mariscal Pétain. Stalin va assistir a algunes fins que declarà la guerra a Occident. El món tremolava en anunciar una cimera amb els quatre grans. D’aquestes cimeres no calia esperar grans coses. La cimera nadalenca catalano-espanyola, que començant pel president Torra no creu ningú que serveixi per arreglar res important, vista sobrevalorada ni així pot acordar, decidir, pactar o prendre posicions. En realitat un estat sobirà, independent, amb una monarquia que és com el calendari d’aquest any amb l’últim full penjat a la cuina i un govern que governa amb dificultats i el final del qual ja s’endevina, no hauria de fer respecte i encara menys por a ningú. Pel que fa a Catalunya, cerquem una independència que no arriba, que ens portaria una república i ens situaria en un bon lloc a Europa. No podem piular a Europa i menys al món, perquè no som independents, ni som una nació, ni una república, ni som res. Algú –sempre hi ha algú– dirà: som una autonomia amb unes petites atribucions que tenen més de decoratiu que una altra cosa. Sols hi ha una qüestió, els presos polítics, que com que no pot empitjorar més, potser el president Sánchez vol deixar una memòria de la trobada i sorprèn tothom amb no sé què. Els presoners s’han avançat i els que feien vaga de fam han parat als 20 dies, en què el perill augmenta considerablement.
Em contesto a mi mateix el títol de l’article: “Bé, cimera el que es diu cimera, amb acords importants, transcendents, amb repercussió immediata, s’ha de dir que no. Ara bé, es pot dir que s’ha forjat una via de diàleg amb la pretensió que no tan sols posi fi a la permanent incertesa que vivim, sinó que iniciï un camí dialogant, desfent desencerts, o bé anul·lant les espontaneïtats de persones que diuen, escriuen i propaguen disbarats –he estat a punt de posar animalades–, alegrement.” Aquest diari divendres passat enmig de la portada, en un petit requadre deia: “Reconeixen mútuament que hi ha un greu conflicte a Catalunya i aposten pel diàleg efectiu per a una proposta política.” Cap altra informació, de la cimera catalano-espanyola de Barcelona, haurà pogut dir-ho millor. Els últims anys de la dècada –no cercaré ara culpables– l’opinió autoritzada dels que en tenen, més la dels que no en tenen, dels presos catalans n’ha parlat, adjectivat, condemnat i enlairat i qui sap-lo! A la justícia i els seus membres, l’allau d’opinions, molt més llarga que el que hauria calgut, ha causat mareig generalitzat, contestant alguns membres de manera del tot irada, oblidant el seu paper d’home just i armant una marejada que ha fet època. En dialogar amb Catalunya s’hauria de tenir present que ells tenen el poder però nosaltres la raó. Ja és hora que Espanya entengui el que passa. La motivació i la devoció no tenen res a veure amb les formes de vida actuals. El món lliure l’encapçalen llibertat i democràcia.