Tribuna
Competitivitat regional
El Consejo General de Colegios de Economistas de España acaba de fer públic l’anomenat índex de competitivitat regional. Una valoració de set eixos del capital de les comunitats autònomes que els capaciten en diferent mesura per afrontar el desenvolupament de les seves comunitats. Es considera per això un conjunt de variables associades al capital productiu, al coneixement, al capital humà, social i institucional, a infraestructures, teixit empresarial i innovació tecnològica.
Madrid, País Basc i Navarra sobresurten a la part de les excel·lents; Catalunya a la mitjana (banda alta) i les Illes a la baixa i en dinàmica descendent. No entraré aquí a discutir les prop de setanta variables que inclouen aquells eixos i com es quantifiquen amb les dades disponibles. Però vull remarcar un parell de coses. La primera és que les tres comunitats destacades per la seva virtut juguen totes elles amb les cartes marcades: les forals pel finançament privilegiat de què disposen, condició necessària per al seu èxit. Madrid per haver esdevingut d’ençà fa temps la nena maca del nacionalisme espanyol, que no podia acceptar que Catalunya amb el seu esforç la superés, no fos que creguessin els catalans que aquest era un mèrit que els permetria volar sols fora del solc espanyol. Certament, l’espanyolisme ho ha aconseguit amb l’aquiescència de part de l’oligarquia catalana, un sector de negocis a qui li han promès entrar a la selecció de les empreses que jugarien la Champions amb els àrbitres a favor, en detriment de les que restarien a nivell regional. Cartes marcades que es poden entendre a la vista dels valors dels indicadors que estan al rerefons: PIB per càpita i en volum, inversió estrangera directa (on, si no a Madrid, tenen les seus bona part de les multinacionals, independentment d’on es situïn les plantes productives?), la taxa d’estalvi (en formació bruta de capital d’aquelles empreses ubicades a la capital), la taxa d’ocupació (amb l’avantatge de l’ocupació pública), la de la femenina (sempre amb millors ràtios a la funció pública), la inversa de la taxa de temporalitat (amb el major nombre de funcionaris estatals a Madrid), els anys mitjans d’estudis (en correspondència al mercat de treball més qualificat dels poders empresarials i públics centrals), l’‘estoc de capital’ (pur efecte capitalitat de l’Estat), la densitat de línies de ferrocarril (amb l’opció centrífuga imposada de l’Espanya radial), els doing business, índex de dinamisme empresarial i nombre de seus d’empreses per mil habitants (recorden la fuga provocada d’empreses catalanes arran del procés polític?), o el nombre d’investigadors per mil habitants (amb els ministeris, CSIC, CNIOs, etc., tots ells bolcats a Madrid). Quin mèrit, en aquestes circumstàncies, anar primers!
La segona observació té a veure amb la pobra situació i dinàmica a la baixa de les Illes, competint amb les altres illes o amb les Castelles i Extremadura pels darrers llocs d’aquells vectors. I pitjors rànquings resultarien encara si els nostres nivells de renda per càpita haguessin sigut considerats en termes de capacitat adquisitiva real per allò de saber que un euro no compra el mateix a les Illes que a Extremadura. I abans que algú pensi que això es deu al fet que el govern de progrés coarta el dinamisme empresarial, permetin-me que els expliqui que, contràriament del que diu la dreta balear, el problema el tenim a les Illes en l’eficiència empresarial (el lloc 16 de 17), amb productivitats per ocupat que se situen un 10% per sota de la mitjana espanyola i un 18% per sota de la Unió Europea. I que el mal lloc del capital social es deu als índexs prevalents de desigualtat social de les Illes, un 25% per sobre de la mitjana espanyola i un 60% de la Unió Europea. I això per esmenar només les coses que un govern de progrés ha de fer i no menys per a millorar-los.
Cloenda. Que despertin a casa nostra els capsigranys que no saben veure que les Illes juguen amb les mans lligades, i que es desmarquen de qui defensa amb el cap clar, sabent el que diu i denunciant el finançament privilegiat i les prerrogatives fiscals dels qui avui presumeixen.