El nom fa la cosa

Més de la meitat de la gent treballadora d’aquest país –segons dades de mobilitat del Servei Català de Trànsit– va haver de canviar de plans divendres perquè els disset ministres espanyols van decidir venir a Barcelona a marcar territori el dia que feia un any de les eleccions imposades pel 155. L’estat de setge a què van sotmetre la ciutat va ser brutal: 9.000 policies i tot un barri acordonat.

Caldria poder calcular les conseqüències econòmiques d’aquest Consell de Ministres, no només tot el que ens ha costat de diner públic (dispositiu de seguretat, trasllat i manutenció dels piolins, etc.) sinó tots els diners que hem deixat de guanyar: comerços que van vendre menys del que haurien venut a quatre dies de Nadal, persones que no van poder accedir al lloc de treball, empreses que van veure alterada la seva normalitat.

Però això no és el més greu de la visita de Sánchez a Barcelona. El pitjor és la prepotència política amb què ha actuat el Consell de Ministres, tractant-nos de colònia; el canvi de nom de l’aeroport del Prat pel de Josep Tarradellas és una humiliació. L’aeroport és la porta d’entrada del món a Catalunya i decideixen canviar-ne el nom sense pactar-lo amb el govern català, sense ni tan sols deixar-lo opinar, i sense abordar el que de debò ens preocupa als catalans: qui en té la competència i com es resol el dèficit de la gestió i del servei.

Alguns hi veuen mala fe o voluntat d’entronitzar l’esperit pactista de Tarradellas enfront dels dirigents catalans actuals. Jo no. Estic convençuda que no van anar tan enllà i que ho van fer pensant que el poble català ho interpretaria com un gest d’aproximació i de bona voluntat, com una mà estesa. Quant desconeixement, quanta miopia política. En aquest cas el nom sí que fa la cosa, i la cosa es diu esperit de conqueridor (encara que sigui de manera inconscient).