L’any del judici

Em fan gràcia els que, en vista de les dotze campanades que separen un any de l’altre, s’hi giren d’esquena, fan un posat escèptic i afirmen que hi hem de fer el sord perquè ens trobem davant una convenció com qualsevol altra, perquè l’univers o les plantes del bosc no saben distingir la diferència entre el 31 de desembre i el primer de gener, perquè els nostres rellotges ni tan sols responen a l’horari solar i quan marquen les dotze són en realitat les onze. O és la una?

Ben mirat, estem subjectes a tantes convencions... Les solapes de les americanes en són una. De què serveixen les solapes si no és per sostenir un clavell al trau en ocasions assenyalades que també són poca-soltes i prescindibles? O pentinar-se al matí, o pintar-se els llavis, o deixar-se barba, o beure el vi amb un vas i no a galet, o consumir el xampany en una copa en comptes d’un vas, o dir “bon dia tingui”, o llegir un llibre amb tapa dura, o que sigui el vermell i no cap altre el color que evita de ser atropellat.

Som esclaus també de tants calendaris diferents al llarg de l’any... Hi ha el calendari escolar. Tots aquests que no volen escoltar les campanades de l’any nou posen el despertador perquè, al nen, no li passi l’hora d’iniciar el curs en un dia arbitrari decidit per l’autoritat. Hi ha el calendari fiscal, que comença un dia de l’abril i acaba en un altre de juny i que posa a tothom neguitós. Hisenda té pressa: el seu calendari és de tres mesos. Passar de l’abril al maig i del maig al juny, o que l’any estigui dividit en dotze mesos, va ser un invent primer de Juli Cèsar i després d’un papa que es deia Gregori, però ja pots anar dient a Hisenda que és una convenció o que no creus en emperadors ni papes: s’ha de pagar imperativament i religiosament entre abril i juny, i no una vegada sinó cada any marcat per les campanades del primer de gener. Hi ha també el calendari de la Lluna, que indica quan és carnaval i quan els padrins han de regalar puntualment la mona.

Després passa que el 1714 va ser el 1714 i no abans ni més tard i que Napoleó va ser derrotat a Waterloo el 1815 i no en un altre any, i que els llibres d’història serien un galimaties i que nosaltres mateixos no sabríem on situar els fets tristos o alegres que anem acumulant sense la mediació d’aquestes campanades.

El primer d’octubre del 2017 va ser el dia de l’any que tots recordem. L’any judicial, un altre any interposat en l’any natural, ha volgut que el judici per a aquella causa se celebri aquest 2019 i aquest gener que van començar ahir. Un any que ens marcarà a tots. Uns anys, els que van del 2017 fins al 2019, que els presos i els exiliats han comptat dia a dia, i nosaltres amb ells. Que el resultat del judici faci justícia al bon any que avui ens desitgem.