Una pàtria més petita

Avui no és 28 de desembre i això no és una innocentada, però a finals del 2018 una campanya va vilipendiar el filòsof Kant fins al punt d’aconseguir que l’aeroport de Kaliningrad no portés el seu nom. I el vicealmirall Igor Mujametshin, cap de l’estat major de la flota del Bàltic rus, va fer un discurs dient: “Kant és una persona que va trair la seva pàtria, que es va humiliar i es va arrossegar de genolls perquè li donessin una càtedra a la universitat on impartia classes, va escriure uns llibres incomprensibles que ningú dels que estan aquí ha llegit ni llegirà mai.”

Juraria que formo part d’una generació de persones que creiem que poder arribar a llegir Kant significava una fita en la nostra biografia. Ens resignàvem a no saber prou alemany per llegir-lo en la seva llengua original, i personalment la meva resignació no era la d’una noia de casa bona que surt de l’institut Goethe –sabia on es podia estudiar el millor alemany– sinó d’una noia de 20 anys que quan acabava el seu torn de la fàbrica agafava el tren per anar als vespres a estudiar a la universitat. La cultura tenia un prestigi i les humanitats eren una pàtria comuna arreu del món. Aspiràvem a llegir, a documentar-nos, a conèixer, teníem una avidesa insaciable per apropar-nos a l’art, la música, la literatura, la història, la filosofia.

Recordo el primer dia de classe a la universitat quan la professora va llançar una pregunta a un auditori absolutament en silenci (i evidentment sense mòbils): “Qui no ha llegit Homer?” I, als qui vam aixecar la mà, ens va dir: “I què fan vostès aquí perdent el temps? Corrin a casa seva, vagin a llegir Homer! Marxin!” Aquesta pregunta, “qui no ha llegit Homer?”, s’hauria pogut fer a qualsevol universitat del món i hauria estat per a tothom, en qualsevol punt d’allò que en dèiem món civilitzat, absolutament comprensible. Ras i curt, què són les humanitats? La presumpció que la lectura de determinats llibres ens farà millors persones. Amb més coneixements, amb més capacitat crítica, amb més capacitat de diàleg. Sí, sabem que Hitler tenia una biblioteca immensa, però aquesta anomalia, aquest capritx monstruós, no el donem com a bon argument per a la ignorància.

Creure en les humanitats significa estar convençut que no llegir vol dir alguna cosa com tenir menys complexitat al cap. I la complexitat és la nostra veritable pàtria. Creure en les humanitats significa saber que els discursos que ho expliquen tot no expliquen res. Significa analitzar, significa no sentir-se mai del tot cofoi i a gust amb la pròpia opinió, significa dubtar i saber que estar tan convençut vol dir etimològicament estar vençut, i, en aquesta lluita sense guanyadors ni perdedors, hi ha alguna cosa molt més valuosa i impossible que la veritat, el desig d’acostar-s’hi, i que, en aquest camí d’apropiació impossible, la veritat es fa menys certa i es multiplica. I això no vol dir relativisme, ni falta de fermesa, ni ens cal cap membre de la legió per dir-nos que 2 i 2 fan 4, sinó que equival a una certa saviesa, tolerant i pacífica. La d’algú que torna a agafar la Crítica de la raó pura i sap que esmerçant-hi més hores cada cop ens pot arribar a dir més coses i fer-se menys incomprensible.