Tanmateix es mou

Ha estat molt comentada la rèplica d’un mosso d’esquadra a un agent forestal en el marc incomparable de l’enèsima aturada de país: “La república no existeix, idiota!” Té molt de sentit, essent una conversa de franca companyonia entre funcionaris, perquè és obvi que la invocada república no convoca concursos ni paga complements de destinació —més aviat reclama òbols—; però no en té gens en una perspectiva més àmplia. Quantes coses no inciten la criatura humana a l’acció, malgrat la seva flagrant inexistència. Ara mateix, l’escalfament global, l’estalvi energètic, la reinserció dels presos, la integració dels immigrants, la ideologia de gènere, la progressivitat fiscal, les dietes per aprimar… sabem que són meres quimeres, però quant de temps no ocupen i quants diners no mouen! Ja deia Chesterton que, quan la gent deixa de creure en Déu, el problema és que es posa a creure en qualsevol cosa. I en aquesta credulitat neixen, s’engreixen i pereixen els polítics de tota mena. No hi fan res els incompliments de les promeses –aquelles estructures d’estat que havien d’estar a punt– ni les variacions contínues en el text sagrat –tants fulls de ruta!– mentre el dogma sigui percebut com a excels i els seus mantenidors com a incorruptibles. La fe no mou muntanyes, de cap manera, però fa que molta gent pugi a dalt dels cims amb el cor alegre. La inexistència és un inconvenient, com ha entès el mosso, però hi ha instaurats prou rituals, efemèrides, martirologi, indumentària, signes, senyeres i tabús perquè el forestal estigui entretingut uns quants anys encara.