Obrim un nou any

Sincerament, a mi em costa d’entendre tota aquesta cerimònia i l’esclat d’alegria just després de les dotze campanades del 31 de desembre a la nit. No hi veig cap diferència amb les dels altres dies de l’any, perquè en totes iniciem un nou dia i obrim un temps sovint ple d’incerteses, de desitjos i de somnis. Però com que s’imposa el canvi de calendari i són dates que hem de passar per arribar a d’altres, ho acceptem i ho aprofitem per fer balanç i un pressupost. Com saben, el balanç mesura el passat i el pressupost són desitjos que esperem i farem el que calgui perquè es compleixin.

El dia 30 aquest diari publicava L’any, en xifres on hem pogut veure aspectes molt positius de l’economia catalana i un clar desmentiment dels auguris catastròfics a causa del procés, tal com molts ja avisàvem periòdicament també des d’aquestes planes. Un fet que m’agradaria ressaltar és el rècord històric de 10 milions de vehicles produïts per Seat des que fabrica Martorell. Sí, és aquella multinacional que va resistir les més altes pressions, fins i tot de la monarquia, perquè traslladés la seu social fora de Catalunya l’octubre passat. Ni que sigui només per aquest fet de compromís amb Catalunya, que moltes altres no van resistir, cal fer-ne un esment i un reconeixement especial.

L’any que obrim ens presenta reptes importants, alguns dels quals seran reptes nous que haurem de gestionar amb la millor eficiència possible per no entorpir el bon funcionament de l’economia. Els resultats del balanç ens indica un fet important, i és una certa desconnexió de la política amb l’economia. Mentre que la política de casa no està passant per un bon moment, això no ha afectat excessivament la marxa de l’economia, i això ens fa ser optimistes perquè aquest any el que sabem segur és que tindrem un any polític i judicial molt complicat. Econòmicament tampoc seran flors i violes; el nostre entorn assenyala un relaxament del creixement i això ens afectarà, sobretot quan hem estat capaços de passar, l’any 1999, de vendre un 60% a Espanya i un 40% a la resta de món, a més d’un 63% a la resta del món i només un 37% a Espanya. I hem de persistir en aquest objectiu i eixamplar-lo en percentatge i en diversificació. Això ens fa més forts i més immunes als atacs dels boicots espanyolistes. De fet, els darrers mesos ja han sortit algunes veus de la patronal espanyola amb un lacònic: “Catalunya se’ns en va.” L’esforç de reindustrialització i de creació de noves empreses ha de ser constant, i per a aquest repte tenim alguns punts forts a oferir: la marca Barcelona té un perfil reconegut internacionalment, també en l’àmbit tecnològic. Està molt ben posicionada per atraure talent internacional. El punt feble és la conflictivitat i l’incivisme, a més de la tolerància en petits fraus, com ara els manters, que perjudica el comerç i en degrada la imatge.

La manca de lideratges polítics i les divisions internes de l’independentisme són aprofitades pel govern espanyol, ens compliquen el procés i ens l’allargarà força més temps del desitjable. Fins aquí hem fet un important camí, però ara necessitem noves forces, nous projectes i nous fulls de ruta, i hem de ser conscients que és cosa de temps. Per tant, una de les estratègies hauria de ser aprofitar el ressò dels judicis i incrementar l’adhesió internacional a la nostra causa, i alhora fer polítiques internes de negociació amb el govern espanyol perquè, mentre duri l’autonomia, puguem enfortir-nos econòmicament. La política autonòmica, que ha de ser complementària i no excloent a l’objectiu final de sobiranisme, necessita pactar amb el govern d’Espanya tot allò que es pugui pactar fins i tot un pressupost, sempre que n’aconseguim contrapartides importants.

En política, el “no és no” sempre és més nociu que un “parlem-ne”. I parlar d’un pressupost, sempre que pugui tenir bones compensacions per a Catalunya, em semblaria un encert i un servei a l’hora de potenciar el benestar i l’economia, que totes dues coses ens fan grans.