De nou a la cruïlla

Revisar els fets polítics que s’han anat produint durant aquests darrers cinc anys ens ha de recordar allò tan trist de les dues Espanyes i aquells crits de “catalán judío renegado” a més de “catalán, lengua de perros”.

L’enfrontament permanent d’Espanya amb les aspiracions catalanes és rigorosament cert, acompanyat de la decisió de domini d’un poble sobre l’altre. Parlen constantment de pluralisme i llibertat, es diuen demòcrates, però no accepten la diversitat ni el dret de Catalunya a l’autodeterminació.

Costa d’entendre, en un món que es diu civilitzat, que gent que té com idioma i cultura mares unes de ben diferents de les catalanes, després de 50 anys d’una llarga i sagnant guerra civil, s’hagi proposat silenciar i destruir de nou tot allò que pugui deixar lluir una identitat nacional diferent de l’espanyola basada en el món castellà. L’objectiu principal és sotmetre Catalunya a la llei de la unitat territorial. No interessa la modernitat que aporta Catalunya, perquè espatlla la supremacia espanyola. No ha de sorprendre, doncs, que els catalans, el pueblo llano, es manifestin indignats amb l’Estat espanyol.

Fa molt de temps que ha quedat demostrat que els grans canvis no són patrimoni exclusiu de les dretes. La unitat política a nivell estratègic, dissenyada per les forces conservadores mai ha donat bons resultats. És rigorosament cert que sense l’adhesió de les classes treballadores i mitjanes, cap transformació o canvi polític democràtic és possible.

No fou solució per orientar el futur de Catalunya la ingenuïtat de creure que una pressió de consulta popular portaria l’Estat a negociar. La política no és lloc per experimentar, quan els polítics han de saber que tenen davant un Estat amb extensa experiència en dictadura. Però controla l’Estat, el govern espanyol?

En un segle de llibertats i drets humans, certes conductes dels estats i governs intolerants i intransigents, xoquen amb el dret intocable del ciutadà a la dignitat personal i expressar lliurement la seva opinió política, sigui a través de representants, sigui votant, sigui manifestant-se públicament.

El que no pot fer l’Estat, i menys un govern que es diu de tots, és impedir que un poble amb identitat definida es desenvolupi i es mostri amb tot el seu potencial en el món globalitzat. Intentar afeblir o asfixiar la marxa econòmica i internacional d’un poble com el català és desestabilitzador de l’Estat mateix.

El temps transcorregut ha posat més en evidència que la Constitució Espanyola de 1978 fou utilitzada el 2017 al servei d’uns interessos dominants a Espanya, que ha sabut vendre l’anticatalanisme en benefici propi, doblegant algunes mentalitats empresarials. Renegar i anar contra els catalans dona rèdit electoral. Parlar d’Estatut amb contingut reduït ja els va bé.

Catalunya continua essent la gran desconeguda d’Espanya. El coneixement que té el poble espanyol de Catalunya és pobre. Saben que hem prohibit la cultura de la mort i ja no se celebren curses de braus a Catalunya. L’anomenat espíritu español no té res a veure amb l’ànima catalana.

Que els catalans ara es mostrin i manifestin indignats amb un règim que facilita el creixement del populisme conservador i inconstitucional que desestabilitza la societat democràtica, no ha de sorprendre. La independència de Catalunya no és cap impossible ni existeixen en política murs infranquejables.