Vuits i nous
Pares i fills
Fa una pila d’anys vaig assistir, a Torroella de Montgrí, a la inauguració d’un bust dedicat al compositor de sardanes Vicenç Bou, obra de l’amic escultor Manuel Cusachs. La cerimònia va anar a càrrec del net de l’homenatjat, que era llavors l’alcalde del poble. Vaig atrapar al vol el comentari entre irònic i resignat d’un senyor que tenia a prop, dirigit a uns amics: “Aquí on em veieu sempre he estat un no-ningú; abans era el fill d’en Bou el sardanista; ara, el pare de l’alcalde.”
Dijous es va morir l’escriptor i traductor excel·lent Ramon Folch i Camarasa. Algun cop havia dit, també amb cert fatalisme: “Hi ha gent que creu haver assistit al meu funeral.” Eren els que es pensaven que ell i el seu pare, Josep M. Folch i Torres, eren la mateixa persona. Ell va contribuir a la confusió, o volent-la evitar, amb el llibre Bon dia, pare, o intensificant-la, amb l’adaptació a còmic de Les aventures d’en Massagran. El dia que es va morir molts li van atribuir l’autoria original. Vaig haver de treure’ls de l’error. Algú em va dir: “És que tu ets molt gran.” Ho soc, però en aquest cas parlem d’una cosa diferent.
De petit havia llegit, de vegades portats pels Reis, Les aventures d’en Massagran com també La vida i els fets d’en Justí Tant-se-val o les Pàgines viscudes de la revista En Patufet, tot obra de Folch i Torres il·lustrada per Junceda. No em corresponia pas fer-ho. Jo era un nen i un jove dels anys cinquanta i seixanta i aquestes obres havien estat escrites als vint i trenta. El que passa, el que passava, és que no hi havia cap novel·la ni cap text escrit en català que s’adaptés a la nostra edat per impediment de Franco, i, per nodrir-nos, els pares lletraferits i catalanistes havien de recórrer a llibres de la seva infantesa. El meu amic Jaume era fill d’uns pares molt grans que gairebé podien haver estat els seus avis. Deia que ell no pertanyia a seva generació sinó a l’anterior perquè a casa li transmetien uns records que gairebé es remuntaven a la guerra del catorze. Sense ser tan exagerat, a molts de la meva generació ens ha passat el mateix. Jo vaig haver de recórrer al periodisme dels anys trenta per formar-me una mica. Les Pàgines viscudes eren de vegades incomprensibles perquè presentaven uns costums periclitats, però més ho eren els còmics de Bruguera o de la mexicana Novaro, que celebraven Nochebuena, San Valentín i Acción de Gracias.
El que és sorprenent és que lectors que gairebé podrien ser fills meus i que han disposat de Cavall Fort hagin crescut llegint Les aventures d’en Massagran, ni que siguin actualitzades pel fill de l’autor, la mort del qual ara deploren. Folch i Torres és un clàssic? Segurament. I els Reis són els pares, i també els avis i hi ha una cadena que no es trenca.