Plàtans i bananes

A casa, soc l’única que menja fruita. Els altres dos inquilins –diguem-ne així– senten una aprensió tan irreductible per aquesta classe d’aliments, que la seva sola presència a taula els inspira una reacció que voreja la repugnància, com si els haguessin posat al davant un plat de vianda podrida. Certes varietats els provoquen fins i tot basques, sobretot el plàtan, la que més detesten i de la qual tots dos individus, que no pateixen cap al·lèrgia alimentària diagnosticada, almenys cap de coneguda, asseguren que no toleren ni tan sols l’olor, en estreta rivalitat amb la del coco. Circula tot un llegendari familiar de vòmits induïts i persecucions dramàtiques pel menjador de l’escola a propòsit de la ingesta forçosa, fa una colla d’anys, d’un berenar a base de rodanxes tovetes i fibroses de plàtan. A mi, en canvi, no essent pas la fruita que més m’entusiasma, és la que em resol millor la urgència dels àpats: es pela amb molta facilitat, no suqueja gens i sacia prou per compensar la frugalitat de l’amanida diària. Procuro tenir-ne sempre un manat de tres o quatre peces a casa, no pas més, perquè si no se’m passen i acaben tenint aquell gust de farinetes àcides que fins i tot jo trobo desagradable.

El problema és que sovint, a l’hora que puc anar al supermercat, ja no n’hi ha; només els queda una cosa molt semblant que en diuen bananes, just al costat de l’expositor literalment saquejat on hi havia hagut els plàtans genuïns, aquells que venen de Canàries i que es distingeixen dels altres perquè tenen pigues, són més petits i arquejats i, sobretot, perquè els paguem patriòticament més cars. A còpia de fer tard, la veritat és que ja no hi aprecio gaire diferència, ni de textura ni de sabor, excepte que els plàtans se’m fan malbé a ulls vista, mentre que la banana se t’estova d’amagat, com si la polpa s’hagués anat fonent a pesar que per fora encara presenti un aspecte decorós. Potser la gent que vota Vox ha fet la mateixa prova del nou i, posats a elegir entre un polític i un altre només per les pigues, ha acabat decantant-se pel producte més barat. És un sistema de discriminació que no falla mai, sobretot en temps de vaques magres, i sembla mentida que els partits considerats d’esquerres, tan acostumats a teoritzar sobre els dilemes del proletariat, no l’hagin tingut en compte. En lloc d’això, fan com en aquella campanya de fa dues dècades a favor del consum del plàtan nacional, enaltint els valors progressistes perquè sí, amb caràcter general i sense res a dins, com feia Argiñano amb allò de les taquetes i aquell “sabor de lo nuestro” i tal. Hi ha, de fet, cap proposta concreta per tornar a guanyar-se els electors que fugen cap a l’extrema dreta que no sigui continuar cantant les excel·lències de l’embolcall?