Vuits i nous
Que venen els xinesos
Fins ara anàvem a planetes i satèl·lits des d’on es pogués veure la Terra, que en el fons era l’objecte del nostre interès. Els xinesos acaben de dipositar una nau a la cara amagada de la Lluna, des d’on la Terra no és perceptible. Quin és l’interès dels xinesos? Bernard Pivot, motivat per l’esdeveniment, ha dit que és més fàcil arribar a la cara fosca de la Lluna que a la cara fosca de la Xina. Napoleó ja havia parlat de la Xina com un misteri. Eduard Toda, compatriota que es va passejar per aquell país sense entendre-hi gaire res, va acabar els dies restaurant Poblet, sempre més tangible, i refugiant-se a Escornalbou, des d’on es contempla la plana de Tarragona i en dies clars es veu Mallorca.
Sembla que un primer interès dels xinesos consisteix a humiliar els Estats Units, que no han passat de la cara assolellada del nostre satèl·lit. Trump es deu haver enfurismat, sí. No li costa. També ha d’haver quedat desconcertat Putin. El trio que es disputa el control de la Terra per la via indirecta de la Lluna i de l’univers, Trump, Putin i Xi Jinping, fa molta por. Quan ara farà 30 anys que els americans van trepitjar per primer cop la Lluna, una amiga meva amb una mica de pardalets al cap em va confiar desolada que li havien espatllat l’astre de Romeu, Julieta i Cyrano. Es va refugiar en el misteri de la cara oculta. Els xinesos la deuen haver deixat destrossada.
Però tot això no treu que la gesta xinesa no sigui admirable. Jo vaig ser dels que aquell dia de juliol de 1969 es van passar la nit sense dormir esperant veure com l’astronauta Armstrong deixava una petjada sobre la pols lunar. Alguns no s’ho van creure: ho van atribuir a un truc cinematogràfic. Si hagués estat una ficció, els russos humiliats haurien cuitat a desemmascarar-la o a organitzar una mentida aproximada. (Putin ho hauria fet igualment; amb raó: Trump s’ho hauria inventat. Els soviètics i Nixon tenien més escrúpols.) Els xinesos han actuat de sorpresa, no ens ho havien anunciat abans. Si soc dels que encara no entenen com un avió se sosté a l’aire ni com la Lluna sempre ens ofereix la mateixa cara, com no haig de mostrar admiració i vertigen per la “cursa espacial” i els que la fan possible? L’amic Segarra em diu que els de lletres sempre estem a la lluna. Els de ciències, també, d’una altra manera.
Em sembla notar en la reacció immediata de Bernard Pivot un punt de gelosia i frustració. Els francesos també volien conquerir l’espai. Qui diu els francesos diu Europa. Amb resultats mediocres. Ens quedem amb la nostra cara fosca, que emergeix en forma d’extrema dreta, insolidaritat i desunió, i ens fa vulnerables. Que venen els russos, que venen els americans, que venen els xinesos, agafant embranzida des de l’espai.