Biaixos

A Don’t even think about it!, George Mars­hall ens informa de diver­sos biai­xos que tre­ba­llen perquè puguem igno­rar l’escal­fa­ment glo­bal. Un, segons el pro­fes­sor Dan Kahan de Yale, és que, en gene­ral, obte­nim infor­mació de la gent en la qual con­fiem, o d’aquells mit­jans de comu­ni­cació amb els quals com­par­tim els valors. Molts cops aquesta dre­cera infor­ma­tiva fun­ci­ona molt bé. Però en certs assump­tes, com l’escal­fa­ment glo­bal, la infor­mació es “con­ta­mina” amb con­tin­gut social addi­ci­o­nal, i esdevé un iden­ti­fi­ca­dor de per­ti­nença a un cert grup social.

Un altre biaix és l’efecte espec­ta­dor: com més gent cre­guem que és cons­ci­ent d’un pro­blema, més pre­dis­po­sats estem a igno­rar el nos­tre cri­teri i espe­rar a veure què fan els altres. Què fan i què diuen, però també, què no fan i què no diuen. Tenim l’ins­tint d’ali­near-nos amb la norma social, que neix de la neces­si­tat evo­lu­tiva de voler for­mar part del grup i la seva pro­tecció, i evi­tar l’exclusió social. Així, quan les nos­tres opi­ni­ons (escal­fa­ment glo­bal) xoquen amb les del nos­tre grup (no donar-li importància), hem de triar entre afron­tar un risc incert i dis­tant, amb el ben con­cret i imme­diat d’exclusió del grup. I, nor­mal­ment, triem afron­tar el pri­mer. Per tal de mini­mit­zar aquesta mena de tries, inten­tem envol­tar-nos de gent que pensa com nosal­tres. I com que ningú dis­crepa per tal de no ser exclòs, es creen “fal­sos con­sen­sos”, a on ens sem­bla que tot­hom està d’acord, quan pot­ser només hi ha una mino­ria i la resta són silen­cis. Aquests meca­nis­mes ten­dei­xen a crear soci­e­tats molt pola­rit­za­des al vol­tant de temes política­ment clau (avor­ta­ment, inde­pendència,...).

Paul Kah­ne­man, premi Nobel, con­si­dera que hi ha tres raons prin­ci­pals per les quals no ens mobi­lit­zem de forma deci­siva: com que el risc no és imme­diat ni con­cret, no crida la nos­tra atenció; ens obliga a fer reduc­ci­ons con­cre­tes i imme­di­a­tes al nos­tre nivell de vida, per tal d’evi­tar pèrdues molt més impor­tants, però incer­tes i en un futur llunyà, i som molt refrac­ta­ris a aquesta mena de trac­tes; i, final­ment, sem­bla una qüestió encara en dis­cussió. Segons Kah­ne­man, pre­nem les deci­si­ons no de forma raci­o­nal, sos­pe­sant tots els pros i con­tres, sinó uti­lit­zant dre­ce­res basa­des en les nos­tres experiències, que ell ano­mena biai­xos cog­ni­tius. Un d’aquests biai­xos és el d’allu­nyar men­tal­ment els perills, ço que fa que per­din inten­si­tat: en el temps (sem­pre a un futur dis­tant); en la distància (a altres llocs) i en la pro­xi­mi­tat col·lec­tiva (a altres que no conec o a gene­ra­ci­ons futu­res). Un altre és el biaix opti­mista: “A mi m’anirà millor que a la resta” (he begut però no tindré cap acci­dent; altres fuma­dors tenen més risc d’un càncer de pulmó), que fa que per­ce­bem el nos­tre risc com a més reduït.