Intel·lectuals, activistes i polítics

Vivim temps d’incertesa. Però encara que aquest diagnòstic és un punt de trobada recurrent, de vegades ens confonem, i donem per fet que tots els discursos aborden la incertesa de la mateixa manera. I no és així. Ser conscients de la diversitat d’aproximacions ens pot evitar algunes confusions en les anàlisis i en els debats públics.

Per exemple, davant la incertesa, intel·lectuals, activistes i polítics reaccionen de manera diferent. Personifiquen aproximacions diferents a la realitat social. L’intel·lectual pensa sense la urgència de l’acció i sense els límits o pressions del dia a dia. L’activista reclama amb impaciència transformacions globals des de la seva polarització i mobilització per un tema únic. El polític està urgit a actuar, sense massa temps per detenir-se a teoritzar sobre el que fa, o a pensar en els dilemes de l’acció. El primer sol accentuar la distància crítica exigent, i l’idealisme. El segon sol reclamar l’exigència de resoldre per damunt de tot el tema central que justifica el seu activisme. El tercer sol accentuar la viabilitat pragmàtica dels resultats de les seves decisions i accions, i l’apel·lació al realisme. L’intel·lectual no deixa de referir-se als principis; l’activista es concentra en l’acció i no s’aparta de la seva reiteració / reclamació monòtona; el polític no pot deixar de preocupar-se per les conseqüències (resultats, efectes) i pels mitjans (qui i com pagarà les misses). Sovint, l’intel·lectual creu que tot està per fer, l’activista creu que –pròpiament– només hi ha una cosa a fer; el polític sap que no tot és possible (i que no tot allò que sí que és possible té la mateixa urgència de realització).

El punt de contacte de tots tres és l’acció, però des de perspectives diferents, de manera que encarnen l’accent en components irrenunciables de l’acció orientada per una visió, però no en tenen l’exclusiva: la construcció d’un marc de referència coherent i els principis que l’acompanyen; la necessitat de prioritzar sense desviar-se (i el refús de la dispersió); i l’atenció al procés de presa de decisions, al seu context i a les seves conseqüències. Estem parlant de la tensió entre components igualment importants: la navegació (i l’exigència de saber portar el timó); la direccionalitat (i la fermesa perquè els vents no ens desviïn); i la consciència del destí (i l’exigència de saber on anem). Entre les figures del timoner, el cartògraf i el guaita, qui ha d’exercir de capità? I davant la boira de la incertesa, qui hauria de tenir preferència?

Davant d’aquesta pregunta, la temptació de tots ells és autoatribuir-se una superioritat moral sobre l’altre. En això es basen també moltes de les seves dificultats d’entesa, i fins i tot un cert menyspreu o retret mutu. I això es tradueix també en dues formes d’aproximació a la responsabilitat per part de cada un d’ells. L’intel·lectual és estructuralment irresponsable perquè, o només parla de decisions que prenen d’altres (i, per tant, en el límit, el seu risc és instal·lar-se en la insatisfacció permanent i criticar-ho tot); o exigeix per damunt de tot que –com per art de màgia– es facin realitat uns principis (com si els principis tinguessin un contingut propi al marge de tot context). L’activista no està disposat a renunciar a res que sigui o pugui semblar una traïció o postergació de la seva agenda (i llavors es pot acomplir la dita que “els somnis dels visionaris són el preludi dels malsons totalitaris”). I tots dos es poden convertir en majordoms ideològics del polític, servint diligentment una retòrica o un relat que acompanyi decisions que ells no han hagut de prendre. El polític, en canvi, és estructuralment responsable, perquè no pot (i, sovint, no sap) parlar si no parla de decisions que ha pres; però el seu risc és instal·lar-se en l’autojustificació permanent, en el tòpic de “la situació no em permetia actuar d’una altra manera ni obtenir altres resultats que els obtinguts”.

Però avui, a més, la incertesa de la realitat que vivim potser fa més difícil que puguin entendre’s justament: el món i la realitat social són cada vegada més complexos. L’intel·lectual vol entendre i explicar la complexitat; per això, quan parla sovint encara ho complica més tot, i tendeix a menysvalorar la força limitadora de la realitat. L’activista vol reduir la complexitat en funció de la seva causa, i considera que aquesta complexitat serà manegable si la causa arriba a la seva realització i se li subordinen tots els altres problemes. El polític vol poder prendre decisions al bell mig de la complexitat; per això, quan parla necessita fer servir simplificacions útils i eficaces. El resultat és que cada vegada tots tres s’allunyen més del punt de trobada. I avui construir espais per facilitar aquest punt de trobada és cada vegada més urgent. En cas contrari, substituirem progressivament el discurs (intel·lectual, activista i/o polític) per consignes. I la major irresponsabilitat en temps d’incertesa és viure de consignes, alimentar-les o reproduir-les.

Més encara: creiem que el major risc que ens sotja avui és que la nostra vida pública (la intel·lectual, l’activista i la política) es vagi reduint cada vegada més en una única consigna, lamentablement cada vegada compartida més transversalment, encara que utilitzi llengües i eines diferents: “La legitimitat està del meu costat i els altres s’equivoquen.” Aquesta és, per cert, la pitjor consigna possible en temps d’incertesa. I la més irresponsable.