Dir-nos la veritat

Fa un any i escaig Joan Tardà presentava als mítings Oriol Junqueras com el futur president de la República catalana, mentre que Elsa Artadi reclamava als actes de JxCat un vot als catalans que havia de servir per fer tornar Puigdemont i restituir el govern legítim. Un any després, podem dir que les eleccions del 21-D han estat, en termes de mandat democràtic, les eleccions més inútils de totes les celebrades fins ara. És clar que a la pràctica van ser importantíssimes. Van servir per mantenir viva la causa de l’independentisme, prou majoritària per tenir majories al Parlament i formar governs, i això en un context de repressió desbocada contra els seus líders i d’intimidació legal als seus militants i activistes. No guanyar era una derrota terrible i això es va poder evitar. Però el mandat democràtic sorgit de la victòria del 21-D, un any després, no ha estat aplicat. No hi ha República en marxa ni evidentment ningú que la presideixi, ni tampoc s’ha pogut restituir el govern que va ser derrocat per la força a través d’una aplicació il·legal del 155 i de la persecució penal dels seus membres. Ara ocupa la presidència del govern de la Generalitat la persona que segurament més creu en aquell mandat, però no té cap suport dels partits per dur-lo endavant, decidits a no perdre cap llençol en cap nova bugada encara que això impliqui continuar amb el vestit autonòmic per un temps de moment indefinit, observant-se de reüll entre ells, esperant a veure si el canvi d’inquilí a La Moncloa dona algun fruit i centrats ja en les municipals i en un macrojudici d’incertes conseqüències polítiques.

D’altra banda, la CUP ha decidit replegar-se a l’oposició i abaixar el perfil, mentre que el moviment de primàries, nascut en teoria per unir forces i superar el sistema de partits, va pel camí de crear més llistes on justament volien que n’hi haguessin menys. Si fa un any i escaig ens haguessin avisat que es dedicarien el primer any a no cometre cap desobediència a l’Estat al qual es vol doblegar, a encaixar el cop de la repressió i aprendre’n, a explicar que una majoria absoluta del Parlament no és suficient i que cal créixer més (quant, exactament?) i que estaríem quiets en espera d’una oferta de l’Estat i de com va el macrojudici, potser el resultat del 21-D hauria estat diferent. Però almenys ens hauríem dit la veritat, i l’independentisme hauria avançat ja bona part de la feina en la renovació d’estratègies i lideratges que, sigui com sigui, tard o d’hora haurà de fer.