El refotut rei negre

Doncs apa, Girona ja ha tingut un negre de rei negre... Al mosaic de la basílica de Sant’Apollinare Novo de Ravenna tres mags blanquets corren a adorar el nen Jesús. Hi van a peu, vestint leggings, una mena de gorres frígies i còmodes capelines. N’hi ha un de galtes llises i tendres; un altre amb barba negra, i el tercer, com que representa la tercera edat de la vida, ja la té ben blanca. Avui no arribarien ni a hipsters... Semblen més tres astròlegs despistats que no pas reis o viatgers de llarg recorregut. Durant segles ningú va qüestionar-ne raça ni procedència, però el cristianisme va creure més tard que podrien simbolitzar els tres territoris on convenia expandir la fe. Per això el jove barbamec no apareix més i sí que ho fa un de l’Àfrica. Convé recordar-ho, tot això, per centrar el debat sobre si negre o ennegrit. Els devots del políticament correcte s’entesten a portar-lo al camp de l’ofensa social, al conegut blackface (el terme defineix l’entreteniment escabrós que feien els antics colons pintant-se les cares per deshumanitzar els esclaus indígenes). Vinga, home! Tant el rei negre com el ros i el blanc, van formar part de la mateixa operació propagandística religiosa. I avui es tracta de tres personatges de llegenda que ens porten l’enganyifa més celebrada i plena de complicitats, la més eficaç ocultació d’identitat perquè els nens puguin acostar-s’hi tant com vulguin, sense estampar-se contra la realitat. Com s’aconsegueix? Doncs gràcies a dues cabelleres de perruqueria de barri, dues barbotes de fil sintètic i una cara embetumada. Tots irreconeixibles. Perquè ni els nens blancs ni els negres han de topar amb el veí o el tiet enfilat a la carrossa policromada. El cas, però, és que els dos primers poden rifar-se l’attrezzo. El tercer, no. El tercer, com que és negre, ha de fer de negre amb els negres, tant si li agrada com si no... I tu, animeta políticament corregida, t’hi avens sense protestar. Vols treballar de debò contra la discriminació racial? Doncs agafa un negre de la teva ciutat (ei, que hagi fet mèrits com els altres dos, eh?), enfarina’l fins al clatell i els colzes, endinya-li una cabellera de color platí i que s’enfili a la carrossa del rei blanc com si fos la Mae West. Tots camuflats, tots igualats en el puntet kitsch i en el repartiment de fantasia. La resta són ganes de xeringar les tradicions, i escolta, ja em tens més que negre amb tanta beneiteria!