Jugar-se-la amb el joc

La primera imatge de l’any que m’ha colpit ha estat la del xicot celebrant el premi de la loteria del Niño. Hi ha qui la considera entranyable, però a mi m’esgarrifa. No pel nen, ni pel fet del premi –jo volia haver estat el premiat–, sinó perquè en la meva línia vermella de missatges que rebem pels mitjans que amaguen discursos perversos sota disfresses innocents hi ha la del joc. No vol dir això que no jugui. Vaig jugar a la Grossa i content em vaig posar per un reintegrament, però aquest és el meu límit personal, que per derivació considero un límit acceptable per a tothom, sempre que parlem d’adults. Jugar a la loteria ho considero pagar per crear-me les fantasies del que faria si tingués diners. Però el que, com la foto del nen, em trasbalsa és la publicitat, intensiva i extensiva, de les apostes de futbol. Crec que aquí l’aparença positiva del joc tapa molt més els seus aspectes foscos perquè es vesteix de referents estimats pels ciutadans, com per exemple la samarreta del seu jugador preferit. I si això no fos prou, si el que recomana és una cara coneguda de la televisió que desperta confiança, encara molt millor. Com sempre els límits de la llibertat de comportament i d’expressió es relativitzen segons opinin una persona o altra, però crec que sovint s’atribueix incitacions a la violència a gent de pau, i tanmateix la incitació al joc, com podem comprovar en la majoria de retransmissions futbolístiques, passa com d’allò més normal. No estic per prohibir. Cadascú és lliure d’apostar o no. Però caldria d’alguna manera indicar les contraindicacions del joc com s’ha fet amb el tabac o les imprudències circulatòries. El joc és, com el seu nom indica, una cosa lúdica, però també es pot jugar amb foc. Sobretot els més joves. Em comentava recentment un administrador de loteria que han baixat les vendes a les administracions on a prop han obert un local d’apostes i jocs on line. Anem amb compte, de la droga tova es pot passar a la dura.