Vint anys més

A casa hi havia uns llibres que presentaven al llom una caseta unifamiliar, més alsaciana que catalana, amb aquestes lletres: “Club dels Novel·listes”. M’imaginava que els novel·listes eren dins, fumant la pipa i explicant-se històries. Aquell Club compleix el 2019 seixanta anys. Els novel·listes s’han en aquest temps renovat i, si fumen, surten a fer-ho al jardí. La Maria Bohigas, neta de Joan Sales, el primer habitant de la casa juntament amb Xavier Benguerel i més tard Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga, ens convoca per anunciar-nos l’efemèride i els actes que prepara per celebrar-la. La Maria Bohigas mereix una observació. Fruit dels anys que va passar a França sosté la tassa del cafè i parteix el croissant com ho faria la Catherine Deneuve, es pentina de coiffure i parla un català sense cap castellanisme. Tampoc cap gal·licisme, però de vegades se li escapa dir escriptou en comptes d’escriptor i es menja alguna e. Fa l’efecte que parli en occità o que els occitans haguessin de parlar de la manera que ho fa ella. L’August Rafanell la podria agafar d’objecte d’estudi. Ara el Club dels Novel·listes és una més de les col·leccions que aplega l’editorial Club Editor. Editou.

La Maria ens transmet bones notícies, i alguna de negativa. Les bones són els deu llibres que aquest any l’editorial publicarà. Ens els explica per sobre. No sé si vostès han escoltat mai un editor promocionant els llibres que té en preparació. Els llegiries tots, se’t menja la urgència de tenir-los a les mans. La notícia més funesta és que els bons traductors, els excel·lents de què ara disposem en català, no tenen continuïtat. Les universitats han deixat de formar-ne per motius econòmics. Una sorpresa fa alçar el cap als presents momentàniament afligits: el Club Editor portarà la Víctor Català a l’Apolo del Paral·lel. Encara no se sap si en forma de lectura o teatral. He vist algunes fotos de l’escriptora. Se’m fan presents. En una, és al llit de l’Escala, malalta. Quan va prémer per últim cop la pera, l’Apolo segur que no li va passar pel cap. No comptava amb la Maria de París.

Li exposo l’enigma que fa temps que em balla pel cap: per quin motiu l’actualitat política catalana no apareix en les novel·les dels nostres autors ni directament ni com a decorat de fons? La Maria me’l resol: Joan Sales, el seu avi, va trigar vint anys a publicar Incerta glòria, considerada per molts “la novel·la de la guerra”. Haurem d’esperar vint anys per parlar del nostre present. “De moment, és material periodístic o assagístic d’urgència.” M’ho perdré, Maria. Se m’apiada: “La poesia, en canvi, és més ràpida de reflexos; has llegit la Blanca Llum Vidal? L’actualitat hi batega.” La Blanca Llum Vidal és de la casa, és del Club. Ja m’ha seduït.