Guerra freda al Pacífic

Els Estats Units i la Xina es van concedir a la reunió del G20 de novembre (?) una treva de tres mesos en la seva guerra comercial. Tots dos països estan preocupats per l’alentiment del seu creixement i volen intentar que les mesures proteccionistes no els afectin. Els xinesos esperen que l’administració Trump s’adoni que no es pot permetre el luxe que les mesures proteccionistes afectin encara més el seu consum.

A curt termini, les mesures proteccionistes estan afectant el creixement xinès i les autoritats xineses són les primeres interessades a rebaixar la guerra comercial. Han ofert repetidament d’augmentar les seves compres de productes alimentaris i energètics procedents dels Estats Units. A canvi d’això estan disposats a cedir en alguns dels temes importants per als nord-americans com la millora de l’accés als mercats xinesos i la protecció dels drets de propietat intel·lectual de les empreses que treballen a la Xina.

Però l’objectiu nord-americà també és reduir el seu dèficit comercial amb el gegant asiàtic, i sense els aranzels no sembla que ho pugui aconseguir. Per aquest motiu no és d’esperar que el govern americà vulgui retirar els aranzels ja introduïts. El millor resultat esperable, les properes setmanes, és el compromís de no introduir nous aranzels i concedir-se més temps per seguir negociant.

Aquí és on cal recordar que el veritable objectiu de l’administració Trump va més enllà de la guerra comercial. Aquesta és només una batalla en els molts enfrontament oberts, presents i futurs, entre les dues potències.

Abans de l’arribada de Trump a la presidència la relació entre els Estats Units i la Xina era inclusiva. La idea dominant era que contribuir al desenvolupament xinès amb la incorporació del país asiàtic a l’arquitectura financera i econòmica global era una estratègia guanyadora per a ambdues parts. La idea subjacent era que es podia aconseguir una occidentalització de la Xina i que aquesta acceptaria un paper important, però no de lideratge, en un món que seguiria liderat per occident.

En l’actual administració nord-americana és majoritària la idea que aquesta estratègia no ha tingut el resultat esperat. Sens dubte, ha permès un gran creixement mundial gràcies a la globalització, però es percep que, de lluny, el guanyador ha estat la Xina. Es considera que aquest país posa ara en perill l’hegemonia global dels Estats Units, especialment perquè ara li pot discutir el seu lideratge tecnològic amb un paper important en les noves tecnologies emergents. La idea central de l’administració Trump és que això cal evitar-ho. Recordem que la Casa Blanca, parlant de la Xina, fa servir sovint l’expressió “agressió econòmica”.

Si aquesta idea es consolida, la guerra comercial només és un episodi d’una sèrie llarga de conflictes. En els propers anys apareixeran diferències en una diversitat d’àmbits. La ciberseguretat, la política industrial xinesa entorn el programa Made in China 2025, els crèdits de Xina al FMI i el disseny de la iniciativa del nou cinturó de la seda, les qüestions de seguretat estratègica al mar del sud de Xina i Taiwan, la limitació de les inversions xineses a sectors estratègics i, en darrera instància, la supremacia tecnològica, relacionada amb la intel·ligència artificial, la robòtica, l’edició genètica i les tecnologies 5G. Totes aquestes són iniciatives que una part creixent de la classe política i de l’opinió pública americanes considera com una amenaça real per al lideratge de l’economia mundial. I seran font de futurs conflictes.

És possible que la guerra comercial es moderi en el futur proper perquè el govern americà veu amb preocupació com pot afectar el seu creixement, però això no ens ha de fer oblidar la llarga llista de qüestions controvertides entre les dues grans potències econòmiques mundials. Els més pessimistes parlen fins i tot d’un nova guerra freda. Però aquesta vegada amb l’eix traslladat des de l’Atlàntic cap al Pacífic.