Vianants

Prioritat vianants. El senyal diu així de clar i català que per aquell carrer els ciutadans que van a peu tenen prioritat davant els vehicles. Però la realitat és una altra de ben diferent. Els conductors no es tallen ni un pèl i no solament miren amb mala cara aquelles persones que s’atreveixen a creuar, i que tenen tot el dret a fer-ho, sinó que, a més, els toquen la botzina. Parlo d’una zona 30, com d’altres que hi ha en altres poblacions gironines i que obliguen els vehicles a no circular a més de 30 quilòmetres per hora i a donar prioritat als vianants. La que està situada en ple centre de Girona, entre la Casa de Cultura i l’edifici de la Generalitat, és un dels exemples més clamorosos de l’incivisme dels conductors. Aquesta setmana ha estat l’escenari de l’atropellament d’un vianant. No es tracta de burxar sobre qui va tenir la culpa, perquè la realitat parla per si mateixa. I aquesta realitat és que no només tenim un problema social a l’hora de respectar les normes, siguin les que siguin, sinó que també tenim un problema de respecte cap a l’altre i un problema de civisme quan seiem darrere el volant. Tot plegat fa que la convivència entre vehicles i vianants sigui difícil i massa sovint perillosa. Se suposa que les zones 30 han de servir per posar pau entre uns i altres, per millorar la qualitat de vida a la zona afectada i, també, per facilitar un creuament segur d’un costat a l’altre. El carrer Pompeu Fabra de Girona motiu d’aquesta crònica també es l’exemple del fracàs d’aquests objectius. Cotxes, motos i fins i tot autobusos hi circulen a una velocitat que és perillosament incompatible amb els vianants que el volen creuar. El vianant acaba pensant que qui té prioritat és el cotxe. Aplica el seny i no se la juga perquè sap que té totes les de perdre. És un tema de qui és el més feble, i aquest és sempre el vianant. No cal entrar ara en el tema de moda, o sigui les possibles molèsties i perills que causen els patinets que han proliferat com una plaga pels nostres carrers. Només són la cirereta d’un pastís cuinat amb cotxes, autobusos, bicicletes, motos, camions i camionetes que han acabat convertint els carrers en un campi qui pugui o en la llei del més fort. El volant ens transforma, i no en el Dr. Jekyll, sinó en el Sr. Hyde. Corregir això implica molta més educació, viària per descomptat, però també cívica.