Caiguda lliure
De què parla la poesia?
L’editorial empordanesa Llibres del Segle ha assumit una empresa grandiosa reservada només als valents: ha agafat els catorze llibres de poesia que Carles Camps Mundó (Cervelló, 1948) ha anat lliurant a la impremta des del 1988 i els ha ficat a dins d’un sol volum, abrigats amb un títol, La mort i la paraula, que és com un llençol fi que fa estremir. No és gaire corrent que l’obra completa dels nostres poetes sigui reconeguda amb un estoig tan acurat i categòric, a menys que es tracti d’un cadàver pertinentment canonitzat o d’algun “poeta nacional” o amb aspiracions de ser-ho. Carles Camps Mundó no pertany a cap d’aquests rangs, sinó a un de més infreqüent, encara que no extingit del tot, i molt més interessant des de tots els punts de vista. És, doncs, un solitari, un marginat? No: tampoc cal acabar reivindicant el martiri. Camps Mundó és un poeta que ha publicat amb segells importants i que ha guanyat premis de prestigi, com el Carles Riba el 2009, el Serra d’Or de la crítica el 2014, o el Vicent Andrés Estellés el 2017. Té una obra, per tant, apreciada en els cercles diguem-ne d’influència, però no és un autor que cotitzi en el panteó instituït. Potser és perquè a ell tant se li’n dona, i per entrar en aquesta classe de recintes de marbre cal posar-hi una mica de voluntat.
Sam Abrams suggereix en el pròleg a la present edició que la reticència davant una obra tan instruïda com aquesta, que s’allunya dels missatges tous de certes antologies amoroses o de proverbis mundans, es deu al fet que Camps Mundó “pensa en vers”, seguint una fructífera tradició que agermana filosofia i poesia, a la manera de Benjamin, Zambrano, Rilke o Celan; és a dir, que entén el poema com un treball de cognició, paraula tremebunda que fa córrer fins a la botiga de la primera cantonada a buscar un reconstituent. Això de rumiar, sigui en vers o en prosa, no té gaire bona premsa, a menys que sigui en forma d’eslògan (fem-ne via, sisplau) i, preferentment, musicat (tant per tant, que hi hagi alegria). Però potser ens espantem amb massa facilitat. Posem uns versos com aquests: “Només l’amnèsia et prepara per morir. / T’has d’arrencar la veu, treure’t del cap que vius. / Mutilar-te d’oblit.” Què és el que no s’entén, d’aquest enunciat? I d’aquest altre?: “Sempre l’eufemisme dels noms. / Sempre no poder dir les coses com a cosa i prou. / (Riu no serà mai aigua de cap riu.) / Les paraules no són sinó l’absència del món.” Ja les tenim aquí, la mort i la paraula. Tot el llibre hi balla en cercles. A molts potser els espanta la poesia perquè parteixen del prejudici que es recrea sàdicament a formular l’obvietat de manera enrevessada, però sovint no fa sinó desvelar, amb una aguda claredat, allò de què preferiríem no saber res.