Empatx de (suposada) devoció

El cap de setmana passat hi va haver un tastet amb la benedicció de rams que es va fer gairebé a tots els racons del país i a partir de demà vindran els plats forts fins arribar a l'empatx. Però en contra del que es pugui pensar, no hauria de ser un empatx gastronòmic –que potser també– sinó un empatx resultat de la combinació de litúrgia, religió, devoció, adoració, recolliment, fanatisme, passió, culte, creença, llegenda o... simplement tradició, costum, rutina i morbositat. Perquè no es pot explicar ni entendre de cap altra manera que a través del gust per la tradició i la morbositat el fet que aquests dies es moguin multituds al voltant de les representacions del culte d'una religió que no passa precisament pels seus millors moments. No és que sigui cap novetat, ja que fa temps que el catolicisme ha vist com el públic de les seves funcions anava tan a la baixa com a l'alça l'edat mitjana dels seus feligresos. Les xifres varien considerablement segons la font, però si ens creiem que la xifra de catòlics practicants s'ha ensorrat de gairebé el 90% al 18% en quaranta anys, d'on surt aquests dies tanta devoció? On s'amaga la resta de l'any? Doncs segurament enlloc, ja que crec que n'hi ha poca, de devoció. El que hi ha són moltes ganes de figurar, i en tots els sentits de la paraula. Ja sigui presumint de l'últim model comprat al fill o a la filla per al dia de Rams o desfilant entre els manaies i entre els passos de la processó. I sense vergonya ni remordiment perquè no es trepitja l'església ni el dia de Rams després d'haver anat a lluir els fills ni cap més altre dia de l'any. El que compta és figurar, i s'ha de reconèixer que aquests dies, això, es fa molt bé. Gairebé tan bé com la posada en escena. Però malgrat tots els esforços no es pot evitar que traspuï un regust de falsedat, d'artificiositat, d'hipocresia.