Pressupostos

A hores d’ara, quan ja tenim les mans calloses i el cos escaldat de sobreviure en un engranatge amb l’Estat espanyol que està tan rovellat que ja no té arranjament possible, això de les pluges de milions ja no ens fa ni fred ni calor. “Que diguin que ens arribaran tants diners ja no cola”, deia dilluns el conseller d’Interior, Miquel Buch, sobre els pressupostos i la intenció del govern espanyol d’incloure la inversió que li pertoca a Catalunya per la disposició addicional tercera de l’Estatut. No cola perquè n’hem après a base d’escarments. I, si no, només cal que mirin la llarga llista d’infraestructures promeses, pressupostades, projectades..., que ni són (si és que acaben sent) allò que havien promès ni rebran el pressupost que s’havia aprovat. Ja sabem que el que s’acaba executant no té gaire a veure amb el que s’havia pressupostat. Si això ha estat sempre així, com no ho hem d’estar ara? Com no hem d’estar ara que hi ha uns presos polítics que estan pendents d’un judici de mides escandaloses? Com no hem d’estar quan la realitat catalana ja és una altra? Les xifres de Pedro Sánchez per al 2019 canten. El mateix govern espanyol reconeix que es queda 2,4 punts per sota del que diu l’Estatut, amb el 16,8%, però amb un asterisc, el dels 200 milions addicionals –admesos pel Tribunal Suprem en una sentència com a pendents del 2008 precisament per la disposició addicional tercera– que permet un ball de xifres. Però, arribats a aquesta línia de flotació, el debat primer no pot ser cap altre que caminar –córrer– per trobar una solució al conflicte a Catalunya. Ja sigui en forma de la taula de diàleg bilateral proposada pel PDeCAT, amb mediador extern inclòs que garanteixi els possibles compromisos adquirits, ja sigui en qualsevol altra forma que inclogui un gest polític del govern espanyol. Un gest real per fer realitat la voluntat dels catalans. Si no, com hem d’aprovar uns pressupostos en aquestes circumstàncies?