L’esclafit

L’altre dia vaig sentir un estrèpit de lluny, com una explosió, com una trencadissa de vidres. Vaig parar atenció: era una colla de nois i noies reunits que havien esclatat a riure, tots a la vegada. Per què no havia identificat el so a la primera? Potser perquè ha deixat de ser habitual. Jo no vull alarmar ni deprimir ningú, i menys a aquestes hores del matí en què es llegeixen els diaris i queda tot el dia al davant, però em pregunto si no estem submergits en una mena de tristesa que ens frena el riure i l’alegria. Hi ha qui s’ensopeix sense notar-s’ho. Els familiars o els amics ho detecten i li aconsellen fer-s’ho mirar. S’hi resisteix, fins que els símptomes són alarmants. L’anomenat “cos social”, ¿no pot ser que actuï igual que el cos humà? Aquests senyors i senyores que surten d’un restaurant: pel posat que fan tant poden haver consumit una llagosta com un entrepà de formatge manxec. Aquests que surten del bingo: ¿qui ha guanyat i qui ha perdut, si tots fan la mateixa cara, la famosa “cara de pòquer” que hauria d’estar reservada per a l’interior de la sala? Vaig repassant els establiments del meu carrer. A la farmàcia: ¿qui hi entra per adquirir unes simples juanoles o un preservatiu que promet satisfaccions i qui ho fa amb la recepta d’una medicina que no anuncia res de bo? Els que surten de missa ho haurien de fer confortats, resplendents: acaben de presenciar la renovació d’un miracle, han combregat... Els programes de riure són de ganyota, el teatre “reflexiona” en sentit funest, la novel·la catalana d’èxit és un enfilall de drames: “És dura.” Duríssima i desesperançada, sí senyor.

“Anar fent”, “anar tirant”, “bé, sempre que no entrem en detalls”... Són les respostes a les preguntes “com estàs?” o “com anem?”. Un dia un amic em va respondre: “Òptim.” Vaig estar a punt de besar-lo. Va afegir: “Ho dic per provocar.” Si m’hagués dit que ho feia per animar-me, l’hauria besat.

Què ho fa? La política? L’economia? L’hivern? L’anticicló pertinaç? Ens han posat un producte inhibidor a l’aigua? Això últim és una animalada o un argument de ciència-ficció que no hauríem de considerar, però és que hi ha moments que em pregunto si aquest senyor que tinc aquí al costat no ha estat programat per fer-me la murga i fer que arribi destrossat a casa. Ell potser pensa el mateix de mi. Potser ho pensen vostès. Són manies meves? M’ho haig de fer mirar?

Per mi que és la política. Ens havien dit que tenia la utilitat, si no de fer-nos feliços, de resoldre’ns els problemes. Ens els delega, ens els posa a les mans, ens atabala. L’esclafit de l’altre dia: de vegades el sentia des del llit, a càrrec dels que sortien del restaurant del davant. Un cartell imposa silenci i respecte als veïns. Per mi, que riguin tant com vulguin, que és un lenitiu.