Una pel·lícula casposa

Se’n recorden, d’aquelles pel·lícules que a finals dels setanta i principis dels vuitanta triomfaven? Eren guions absurds, amb interpretacions lamentables, però que a la societat de l’època els encantaven. La política espanyola hi té moltes similituds. Per molt que canviïn els protagonistes, el guió continua essent el mateix i igualment absurd. Això que volien vendre que amb el nou president les coses serien millors que amb el vell és, simplement, una fal·làcia. Continuem allà mateix. I, sincerament, no sé qui a les portes d’un judici –injust, injustificat i tots els in que s’hi vulguin posar– té la brillant idea de posar-se a detenir independentistes. I més a terres gironines. Que, mal els pesi a molts, és probablement on més independentistes hi ha per metre quadrat. Quan justament els estira-i-arronsa dels partits fan que molts estiguin desencantats amb el procés, ve el guionista de la justícia espanyola i hi posa més gasolina. De fet, se li hauria de donar les gràcies. I no se’ls acut res més que anar a detenir dos alcaldes i el nebot del president Quim Torra.

Com en aquelles pel·lícules postdemocràtiques, al final, el que queden són els noms dels protagonistes. No el guió. I els principals actors de les presidències estatals no tenen pèrdua. Felipe González va canviar la jaqueta de pana per una d’Armani i va haver de conviure amb els GAL, el cas Filesa i la corrupció. José María Aznar –probablement el més infecte– passarà a la posterioritat per dues frases: “Ha sigut ETA”, en els atemptats de Madrid, i “A l’Iraq hi ha armes de destrucció massiva”, que encara busquen. De José Luis Rodríguez Zapatero, se’n pot dir que mentre el país s’enfonsava en la crisi, ell la negava. I Mariano Rajoy –el dels “filets de plastilina”– ha tustat mig país pel fet de voler votar i per primer cop un partit polític –amb ell de president– ha estat condemnat per finançament irregular. I Pedro Sánchez, ja ho veuen. Com passava en aquelles pel·lícules, difícilment acabarà bé.